A reveure!

D0ncs això, que aquest blog restarà tancat fins a nova ordre. Ara mateix m'és impossible actualitzar quan voldria i prefereixo fer unes vacances blogueres que no pas tenir-lo abandonat...
Apa, fins aviat!

Gespa

Amb una mica de sort, el proper diumenge ja podrem estrenar la gespa artificial del municipal de Torredembarra. Ha costat anys i panys, però ja és aquí i tot el poble, sobretot l'escola base, ja es podrà entrenar en condicions iguals a la majoria d'esportistes tarragonins. És gairebé un fet indispensable a primera regional tenir un camp de gespa artificial. Torredembarra era, per exemple, l'únic camp de la categoria on encara es jugava amb terra i molts dels jugadors que van venir aquesta temporada a representar els nostres colors venien amb la il·lusió i l'esperança de jugar en gespa artificial des del primer dia. L'important, però, és que ja és aquí i ha estat un treball de tothom.

És per això que no m'agrada veure les fotografies de l'actual equip de govern amb la gespa artificial. És evident que ells són qui la inauguraran i qui li van donar l'última empenta, però això no ha estat pas flor d'un dia. Si aquest govern ha pogut estrenar tan aviat aquesta obra, és perquè ja existia prèviament un concurs i s'havien fet els tràmits per aconseguir la subvenció de la Generalitat i la partida pressupostària municipal. Ha estat, doncs, un treball de tots i, lamentablement, a les fotografies només hi surten uns quants. De fet, va succeir el mateix a Cal Llovet, un projecte que va inaugurar Manolo Jiménez i projectat en temps d'un altre alcalde. I que passi això és una llàstima, perquè les obres municipals, com el camp de gespa artificial són mèrit de molta gent. I encara més a Torredembarra, on els governs duren el que duren.

Queda clar que la gespa és una gran notícia i que s'ha de felicitar a l'actual govern i al regidor d'Esports per l'embranzida final, que ha permès tenir-la per als últims partits de temporada, però també és ara el moment de recordar a tothom que ha posat el seu granet de sorra per aconseguir el que semblava impossible. A Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar, doncs.

Increïble

Crec que ja no queda ningú que no hagi vist les càrregues policials del d'aquest dimecres dels mossos d'esquadra. Des de la matinada la policia autònomica no ha parat de repartir estopa als estudiants, a curiosos i fins i tot a mitjans de comunicació. Alguns han justificat l'actuació policial del matí per desallotjar el rectorat de la UB, fins i tot el Conseller Huguet ho ha defensat, tot i veure la violència amb que han actuat. El cas és que no en tenien prou i han repetit l'acció a la tarda i a la nit. Un nen de 10 anys d'edat i diversos periodistes han rebut de valent, així com manifestants, que tot i no mostrar-se violents, han marxat a casa amb més d'un blau.

A hores d'ara el Conseller Saura encara no ha obert la boca. Tots els mitjans de comunicació l'han buscat i ell ha declinat efectuar declaracions, tot i les preguntes que ens fem la majoria de gent. Quines eren les ordres donades? Perquè els mossos d'esquadra han actuat amb una violència injustificada? Ja va sent hora que el màxim responsable d'aquest cos policial doni la cara i accepti la seva part de culpa. Perquè són els de dalt qui efectuen les ordres, qui assenyalen quin ha de ser el comportament dels mossos. El primer que hauria d'haver fet en Joan Saura, si realment fos un polític amb responsabilitats, és donar la cara.

No pot ser que veiem impassiblament com es carrega a tort i a dret davant una manifestació. No en un país normal, amb càrrecs polítics que han d'assumir responsabilitats. Joan Saura ja ha demostrat massa vegades que no sap gestionar la Conselleria d'Interior i malgrat això en segueix al capdavant. Violència en el rectorat, en el carrer i en els campus de les universitats. Agressions davant menors i mitjans de comunicació i aquí no plega ningú. Quan no era Iniciativa el responsable d'errors en el govern, no ens n'estàvem de veure Saura als mitjans de comunicació. Que doni també la cara ara.

Prou!

Sense paraules, amb la veu trencada i el cos ple de ràbia... Tot i ser el dia del meu aniversari, mentre hi hagi gent que es cregui propietari d'altres vides, no hi ha res celebrar. Ja n'hi ha prou d'una violència i d'uns assassinats que em fan vergonya de ser d'aquest món.

Castells

Aquest migdia ha caigut a les meves mans l'exemplar de la revista Castells del mes d'agost a octubre. A l'última pàgina hi havia una carta del Miquel Botella, dels Castellers de Sants, que exposava unes quantes idees per a fer més espectular i mediàtic el fet casteller. Botella, vice president de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, creu que els castells s'estan quedant enrere, amb uns membres actius cada cop més envellits i amb uns resultats desconeguts per a la majoria de la població. El que proposa és canviar els horaris i els ritmes de les diades per a adequar-les a la televisió i, en definitiva, convertir els castells en una cosa molt semblant a un esport, amb classificacions reglades i amb el Concurs de Castells com el gran play-off final de temporada.

És evident que el boom mediàtic ha minvat poc a poc. Després d'anys en què els mitjans catalans van descobrir els castells, les torres i els pilars i van començar a dedicar-hi espais. Això va provocar que es creessin moltes colles noves i que d'altres veiessin engreixat el seu nombre de camises. I el que va permetre arribar a més de 60 colles arreu del territori va ser l'essència dels castells, els 4 valors que l'han acompanyat històricament: la força, l'equilibri, el valor i el seny. La gent es va acostar als assajos i es va posar la camisa a plaça per l'emoció dels castells, pel fet de formar part d'unes institucions curioses, on tothom té el seu grau de responsabilitat.

Els castells són emotivitat, passió i entrega i no un espectacle que s'ajusti al que ens demana la televisió. No podem convertir les diades castelleres en guions de dues hores, perquè perdríem l'essència dels castells. Altra cosa són la durada de certes actuacions, que arriben a cansar als propis castellers, però l'atenció dels mitjans de comunicació són figues d'altre paner. Els castells poden evolucionar en seguretat, en fites i objectius, però no els podem convertir en un esport qualsevol per aconseguir cridar l'atenció dels mitjans. Els castells són molt més que tertúlies, classificacions, avantmatxs i retransmissions en directe. I ja fa més de 200 anys que dura...

Patxi López

"Por eso, yo pido a la sociedad vasca que me dé una mayoría suficiente. Para hacer realidad el cambio y para gobernar sin hipotecas. La realidad pone a cada uno en su sitio. Y los Socialistas hemos dicho adiós, para siempre, a la política de frentes. Hemos demostrado que somos capaces de tender la mano para entendernos con todos si eso beneficia al conjunto de la sociedad vasca. No más frentes. No más divisiones. No más enfrentamientos. UNIDAD. Unidad de país. Unidad de territorios. Unidad de ciudadanos y ciudadanas".

El que acabeu de llegir és un fragment d'un discurs de Patxi López el 30 de gener. Unes paraules enmig d'una campanya electoral en la que el PSE va intentar jugar a la puta i la ramoneta, posant-se una careta d'equidistant i allunyant-se del Partit Popular. Ells, deien, eren diferents i no donarien cap conselleria als populars. Com heu pogut veure, s'enorgullien de deixar enrere una política de fronts que avui mateix han recuperat, amb un pacte més que evident amb el PP. Potser ens el maquillaran i els de Rajoy no entraran en el govern d'Euskadi, però la realitat no enganya: el front espanyolista governarà a Vitòria. On és llavors la nova manera de fer política? On ha quedat la intenció d'estendre la mà i crear unitat? Doncs en la campanya electoral.

Res més lluny del que està passant aquests dies. Patxi López s'aferra al discurs de canvi per sem envestit lehendakari. Li és igual amb quins vots, les ganes de poder li poden i, en la trobada amb el PNV, va arribar a dir que podria estar d'acord amb el 100% del programa que els nacionalistes bascos li oferien, però el seient de lehendakari era innegociable. Ja em direu quina manera de fer política, on l'únic que realment importa són els llocs de poder. Patxi López ha demostrat que tot el que va dir en campanya electoral era tan sols una cortina de fum. Ell, que la nit de l'1 de març assegurava que s'havien acabat els fronts, pactarà amb els nacionalistes espanyols per governar Euskadi. Quina hipocresia, no?

Hem arribat a un punt en que tot s'hi val per tenir el poder. Els programes politics i els fulls de ruta són secundaris en política, el que val és l'estètica i tot el que envolta al càrrec. Quants ajuntaments compten amb pactes antinatura pel sol fet de poder accedir al govern? Quantes lluites aferrissades veiem en determinats partits per ser el cap visible? És l'eròtica del poder, que converteix la política en una pel·lícula de sèrie B, indigne fins i tot dels diumenges a la tarda. A Euskadi afronten una legislatura sense programa, amb l'únic ordre del dia d'espanyolitzar el país. Ja veurem el que dura.

5 anys

Ja fa un any que Jose Luis Rodríguez Zapatero va ser elegit com a President del Govern espanyol per segona vegada, en unes eleccions que va guanyar sobretot a Catalunya, on va assolir la xifra de 25 diputats, que es diu aviat. I ho va fer en un territori castigat durant 4 anys per unes línies de rodalies que no van funcionar per enlloc gràcies a les obres de l'AVE, on es va acabar aprovant un Estatut escurçat a tort i a dret, que ell havia promès no tocar i on cada dia que passa els problemes per no tenir un finançament digne deixen el país sense marge de maniobra.

Aquest fet no deixa de sorprendre'm dia rere dia. Potser és cert que la imatge que a Catalunya es té del Partit Popular governant a Madrid és tant negativa, que la gent vota als socialistes per la por d'aguantar quatre anys d'un executiu de Rajoy i els seus a Madrid. És el vot de la por, que Zaragoza tan bé va dibuixar en aquell cartell que deia: "Si tu no hi vas, ells tornen", amb les ombres allargades d'Acebes, Aznar i companyia. Aquest és el principal argument que tenen els socialistes per guanyar les eleccions, perquè els fets, la política efectuada durant els 5 anys que fa que ens governa ZP deixa molt, moltíssim, a desitjar.

Rodríguez Zapatero és l'encantador de serps més gran que he vist en política, capaç de prometre tot el que després es passa per on ja sabem. Ja hem vist en quin Estatut ens hem quedat, no hi ha cap notícia (ni n'hi haurà, m'atreveixo a preveure) del nou finançament. Però no només això, sinó que l'Aeroport del Prat el segueix gestionant AENA i els trens de Rodalies encara són competència de l'Estat. Res del que ens va prometre abans de les eleccions ho ha complert ni va camí de fer-ho i aquí no passa res. Ningú aixeca la veu. Ara el PSOE veu com perd dos aliat de cop, el BNG i el PNV. Abans ja va passar amb Esquerra i Convergència, cansats del seu fals "talante". Tots els partits han caigut en la trampa dels de Ferraz i ara posen el crit al cel, com si les seves males pràctiques fossin noves. No sé quin polític basc va dir que si t'enganyen una vegada és culpa de l'altre, per mentider. Ara bé, si et tornen a enganyar els mateixos una segona vegada ja és culpa teva, per ruc. Doncs això, rucs tots de caure en la trampa de ZP durant 5 anys. I els que ens queden...