Torrenc d'ofici

A reveure!

2009-04-02T15:03:00.004+02:00

D0ncs això, que aquest blog restarà tancat fins a nova ordre. Ara mateix m'és impossible actualitzar quan voldria i prefereixo fer unes vacances blogueres que no pas tenir-lo abandonat...
Apa, fins aviat!

Gespa

2009-03-24T19:06:00.005+01:00

Amb una mica de sort, el proper diumenge ja podrem estrenar la gespa artificial del municipal de Torredembarra. Ha costat anys i panys, però ja és aquí i tot el poble, sobretot l'escola base, ja es podrà entrenar en condicions iguals a la majoria d'esportistes tarragonins. És gairebé un fet indispensable a primera regional tenir un camp de gespa artificial. Torredembarra era, per exemple, l'únic camp de la categoria on encara es jugava amb terra i molts dels jugadors que van venir aquesta temporada a representar els nostres colors venien amb la il·lusió i l'esperança de jugar en gespa artificial des del primer dia. L'important, però, és que ja és aquí i ha estat un treball de tothom.

És per això que no m'agrada veure les fotografies de l'actual equip de govern amb la gespa artificial. És evident que ells són qui la inauguraran i qui li van donar l'última empenta, però això no ha estat pas flor d'un dia. Si aquest govern ha pogut estrenar tan aviat aquesta obra, és perquè ja existia prèviament un concurs i s'havien fet els tràmits per aconseguir la subvenció de la Generalitat i la partida pressupostària municipal. Ha estat, doncs, un treball de tots i, lamentablement, a les fotografies només hi surten uns quants. De fet, va succeir el mateix a Cal Llovet, un projecte que va inaugurar Manolo Jiménez i projectat en temps d'un altre alcalde. I que passi això és una llàstima, perquè les obres municipals, com el camp de gespa artificial són mèrit de molta gent. I encara més a Torredembarra, on els governs duren el que duren.

Queda clar que la gespa és una gran notícia i que s'ha de felicitar a l'actual govern i al regidor d'Esports per l'embranzida final, que ha permès tenir-la per als últims partits de temporada, però també és ara el moment de recordar a tothom que ha posat el seu granet de sorra per aconseguir el que semblava impossible. A Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar, doncs.

Increïble

2009-03-19T01:08:00.003+01:00

Crec que ja no queda ningú que no hagi vist les càrregues policials del d'aquest dimecres dels mossos d'esquadra. Des de la matinada la policia autònomica no ha parat de repartir estopa als estudiants, a curiosos i fins i tot a mitjans de comunicació. Alguns han justificat l'actuació policial del matí per desallotjar el rectorat de la UB, fins i tot el Conseller Huguet ho ha defensat, tot i veure la violència amb que han actuat. El cas és que no en tenien prou i han repetit l'acció a la tarda i a la nit. Un nen de 10 anys d'edat i diversos periodistes han rebut de valent, així com manifestants, que tot i no mostrar-se violents, han marxat a casa amb més d'un blau.

A hores d'ara el Conseller Saura encara no ha obert la boca. Tots els mitjans de comunicació l'han buscat i ell ha declinat efectuar declaracions, tot i les preguntes que ens fem la majoria de gent. Quines eren les ordres donades? Perquè els mossos d'esquadra han actuat amb una violència injustificada? Ja va sent hora que el màxim responsable d'aquest cos policial doni la cara i accepti la seva part de culpa. Perquè són els de dalt qui efectuen les ordres, qui assenyalen quin ha de ser el comportament dels mossos. El primer que hauria d'haver fet en Joan Saura, si realment fos un polític amb responsabilitats, és donar la cara.

No pot ser que veiem impassiblament com es carrega a tort i a dret davant una manifestació. No en un país normal, amb càrrecs polítics que han d'assumir responsabilitats. Joan Saura ja ha demostrat massa vegades que no sap gestionar la Conselleria d'Interior i malgrat això en segueix al capdavant. Violència en el rectorat, en el carrer i en els campus de les universitats. Agressions davant menors i mitjans de comunicació i aquí no plega ningú. Quan no era Iniciativa el responsable d'errors en el govern, no ens n'estàvem de veure Saura als mitjans de comunicació. Que doni també la cara ara.

Prou!

2009-03-16T17:28:00.003+01:00

Sense paraules, amb la veu trencada i el cos ple de ràbia... Tot i ser el dia del meu aniversari, mentre hi hagi gent que es cregui propietari d'altres vides, no hi ha res celebrar. Ja n'hi ha prou d'una violència i d'uns assassinats que em fan vergonya de ser d'aquest món.

Castells

2009-03-13T18:06:00.005+01:00

Aquest migdia ha caigut a les meves mans l'exemplar de la revista Castells del mes d'agost a octubre. A l'última pàgina hi havia una carta del Miquel Botella, dels Castellers de Sants, que exposava unes quantes idees per a fer més espectular i mediàtic el fet casteller. Botella, vice president de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, creu que els castells s'estan quedant enrere, amb uns membres actius cada cop més envellits i amb uns resultats desconeguts per a la majoria de la població. El que proposa és canviar els horaris i els ritmes de les diades per a adequar-les a la televisió i, en definitiva, convertir els castells en una cosa molt semblant a un esport, amb classificacions reglades i amb el Concurs de Castells com el gran play-off final de temporada.

És evident que el boom mediàtic ha minvat poc a poc. Després d'anys en què els mitjans catalans van descobrir els castells, les torres i els pilars i van començar a dedicar-hi espais. Això va provocar que es creessin moltes colles noves i que d'altres veiessin engreixat el seu nombre de camises. I el que va permetre arribar a més de 60 colles arreu del territori va ser l'essència dels castells, els 4 valors que l'han acompanyat històricament: la força, l'equilibri, el valor i el seny. La gent es va acostar als assajos i es va posar la camisa a plaça per l'emoció dels castells, pel fet de formar part d'unes institucions curioses, on tothom té el seu grau de responsabilitat.

Els castells són emotivitat, passió i entrega i no un espectacle que s'ajusti al que ens demana la televisió. No podem convertir les diades castelleres en guions de dues hores, perquè perdríem l'essència dels castells. Altra cosa són la durada de certes actuacions, que arriben a cansar als propis castellers, però l'atenció dels mitjans de comunicació són figues d'altre paner. Els castells poden evolucionar en seguretat, en fites i objectius, però no els podem convertir en un esport qualsevol per aconseguir cridar l'atenció dels mitjans. Els castells són molt més que tertúlies, classificacions, avantmatxs i retransmissions en directe. I ja fa més de 200 anys que dura...

Patxi López

2009-03-12T17:34:00.003+01:00

"Por eso, yo pido a la sociedad vasca que me dé una mayoría suficiente. Para hacer realidad el cambio y para gobernar sin hipotecas. La realidad pone a cada uno en su sitio. Y los Socialistas hemos dicho adiós, para siempre, a la política de frentes. Hemos demostrado que somos capaces de tender la mano para entendernos con todos si eso beneficia al conjunto de la sociedad vasca. No más frentes. No más divisiones. No más enfrentamientos. UNIDAD. Unidad de país. Unidad de territorios. Unidad de ciudadanos y ciudadanas".

El que acabeu de llegir és un fragment d'un discurs de Patxi López el 30 de gener. Unes paraules enmig d'una campanya electoral en la que el PSE va intentar jugar a la puta i la ramoneta, posant-se una careta d'equidistant i allunyant-se del Partit Popular. Ells, deien, eren diferents i no donarien cap conselleria als populars. Com heu pogut veure, s'enorgullien de deixar enrere una política de fronts que avui mateix han recuperat, amb un pacte més que evident amb el PP. Potser ens el maquillaran i els de Rajoy no entraran en el govern d'Euskadi, però la realitat no enganya: el front espanyolista governarà a Vitòria. On és llavors la nova manera de fer política? On ha quedat la intenció d'estendre la mà i crear unitat? Doncs en la campanya electoral.

Res més lluny del que està passant aquests dies. Patxi López s'aferra al discurs de canvi per sem envestit lehendakari. Li és igual amb quins vots, les ganes de poder li poden i, en la trobada amb el PNV, va arribar a dir que podria estar d'acord amb el 100% del programa que els nacionalistes bascos li oferien, però el seient de lehendakari era innegociable. Ja em direu quina manera de fer política, on l'únic que realment importa són els llocs de poder. Patxi López ha demostrat que tot el que va dir en campanya electoral era tan sols una cortina de fum. Ell, que la nit de l'1 de març assegurava que s'havien acabat els fronts, pactarà amb els nacionalistes espanyols per governar Euskadi. Quina hipocresia, no?

Hem arribat a un punt en que tot s'hi val per tenir el poder. Els programes politics i els fulls de ruta són secundaris en política, el que val és l'estètica i tot el que envolta al càrrec. Quants ajuntaments compten amb pactes antinatura pel sol fet de poder accedir al govern? Quantes lluites aferrissades veiem en determinats partits per ser el cap visible? És l'eròtica del poder, que converteix la política en una pel·lícula de sèrie B, indigne fins i tot dels diumenges a la tarda. A Euskadi afronten una legislatura sense programa, amb l'únic ordre del dia d'espanyolitzar el país. Ja veurem el que dura.

5 anys

2009-03-09T13:54:00.003+01:00

Ja fa un any que Jose Luis Rodríguez Zapatero va ser elegit com a President del Govern espanyol per segona vegada, en unes eleccions que va guanyar sobretot a Catalunya, on va assolir la xifra de 25 diputats, que es diu aviat. I ho va fer en un territori castigat durant 4 anys per unes línies de rodalies que no van funcionar per enlloc gràcies a les obres de l'AVE, on es va acabar aprovant un Estatut escurçat a tort i a dret, que ell havia promès no tocar i on cada dia que passa els problemes per no tenir un finançament digne deixen el país sense marge de maniobra.

Aquest fet no deixa de sorprendre'm dia rere dia. Potser és cert que la imatge que a Catalunya es té del Partit Popular governant a Madrid és tant negativa, que la gent vota als socialistes per la por d'aguantar quatre anys d'un executiu de Rajoy i els seus a Madrid. És el vot de la por, que Zaragoza tan bé va dibuixar en aquell cartell que deia: "Si tu no hi vas, ells tornen", amb les ombres allargades d'Acebes, Aznar i companyia. Aquest és el principal argument que tenen els socialistes per guanyar les eleccions, perquè els fets, la política efectuada durant els 5 anys que fa que ens governa ZP deixa molt, moltíssim, a desitjar.

Rodríguez Zapatero és l'encantador de serps més gran que he vist en política, capaç de prometre tot el que després es passa per on ja sabem. Ja hem vist en quin Estatut ens hem quedat, no hi ha cap notícia (ni n'hi haurà, m'atreveixo a preveure) del nou finançament. Però no només això, sinó que l'Aeroport del Prat el segueix gestionant AENA i els trens de Rodalies encara són competència de l'Estat. Res del que ens va prometre abans de les eleccions ho ha complert ni va camí de fer-ho i aquí no passa res. Ningú aixeca la veu. Ara el PSOE veu com perd dos aliat de cop, el BNG i el PNV. Abans ja va passar amb Esquerra i Convergència, cansats del seu fals "talante". Tots els partits han caigut en la trampa dels de Ferraz i ara posen el crit al cel, com si les seves males pràctiques fossin noves. No sé quin polític basc va dir que si t'enganyen una vegada és culpa de l'altre, per mentider. Ara bé, si et tornen a enganyar els mateixos una segona vegada ja és culpa teva, per ruc. Doncs això, rucs tots de caure en la trampa de ZP durant 5 anys. I els que ens queden...

Pepe

2009-03-04T13:40:00.003+01:00

Aquesta setmana fa un any que va veure la llum aquest blog. Durant aquest temps he escrit prop de 170 articles i he rebut centenars de comentaris. No cal dir que la valoració és d'allò més positiva i engresca a un servidor a seguir fent el que fa. De fet, l'any de vida del Torrenc d'Ofici es mereixeria un aticle sencer en aquest blog, però no serà així. Després de veure ahir "Rubianes Soamente" i de recordar la seva visita a Torredembarra, un no s'en pot estar de posar-se trist. És una sensació d'allò més estranya. Sovint, quan sents que un personatge famós ha mort, et sorprens, ja sigui per l'edat o per altres coses, però amb en Rubianes va ser diferent. Es tractava d'algú que et feia somriure, que et queia simpàtic i que desitjaves escoltar-lo cada cop que sortia per televisió. Tenia un efecte hipnòtic, capaç de fer-me estar hores i hores davant la televisió com si el món es parés.

El Pepe Rubianes era una persona diferent, sense lligams amb ningú. Anava per lliure deia el que pensava, més enllà del que era o no políticament correcte. No va tenir mai por a demostra públicament el seu antifeixisme i la seva oposició a l'Espanya rància i casposa. Molts ahir vam poder veure com ningú se salvava de la llengua del còmic. I avui dia això és difícil de trobar: algú capaç de d'enfrontar-se a qualsevol cosa, sense cap mena de por a les conseqüències. En aquesta etapa, on l'humor cada dia troba més límits, on la llibertat d'expressió ha amagat el cap sota l'ala, és el millor moment de reivindicar Rubianes. Perquè l'essència de fer riure és en la capacitat de poder fer mofa de qualsevol ideologia i situació. Ell ens ho ensenyava cada cop que pujava en un escenari i sortia als mitjans de comunicació. Val la pena recordar-ho.

Eleccions

2009-03-02T15:53:00.006+01:00

Per primer cop en més de 20 anys el PNV no té assegurada la presidència del govern basc. Les eleccions d'ahir van dibuixar un panorama del tot incert, amb diverses possibilitats. En totes, però, hi apareix el Partit Socialista d'Euskadi i Patxi López. És per aquest motiu que molts hagin l'hagin considerat el guanyador moral dels comicis d'ahir, tot i que el PNV ha tret 6 escons i 85.000 vots més. No parlaré del dret del més votat a governar o de la legitimitat que té Patxi López per ser lehendakari. El que m'interessa és evidenciar que per fi la llei de partits compleix els seus objectius.

Fa una mica més de 8 anys el PP i el PSOE van signar la llei de partits, que permetia il·legalitzar a formacions polítiques. La llei va comptar amb els vots favorables de Coalició Canària i Convergència i va comportar la il·legalització de Batasuna i totes les seves marques posteriors. L'última era Democràcia 3 milions, que es va haver de conformar ahir amb comptabilitzar els seus vots com a nuls. Més de 100.000 persones van utilitzar les paperetes d'aquest partit. L'amic Mikel m'ha passat com haurien estat els resultats sense la llei de partits: El PNB hagués tret 28 escons, el PSE 23 escons, el PP 11 escons, D3M 7 escons, Aralar 4 escons, EA 1 escó, EB 0 escons i UpD 1 escó. Com canvien les coses, oi?

Sense la il·legalització de determinades posicions polítiques, Patxi López no tindria l'opció de ser lehendakari i el PP no podria optar al govern d'Euskadi. És així i hi ha poca cosa més a dir. En podem fer d'altres de valoracions, com ara la sorprenent i positiva pujada d'Aralar. Com bé em va dir el Mikel, la formació abertzale aprofita la incoherència de EA i de la marca espanyola d'Iniciativa per créixer electoralment i té l'oportunitat d'esdevenir la principal referència de l'esquerra basca al parlament. Per a molts també sobta que més de 100.000 persones seguissin la consigna de D3m i votessin en nul. Es tracta de 40.000 vots menys que l'any 2001. Llavors el context per a l'esquerra abertzale il·legalitzada era molt semblant, ja que se sortia d'una treva i encara no hi havia els efectes de la llei de partits. Són bastants vots menys, que demostren el cansament que ha provocat ETA. D'altra banda, qui també hauria de reflexionar és EA, un partit que va sorgir del PNV i que ahir va passar de 7 escons a 2. Tot sembla indicar que Eusko Alkartasuna està a un pas de la desaparició o de la integració total en un altre partit.

L'any 2005 el bloc de partits nacionalistes espanyols va aconseguir poc més de 486.000 vots i 33 escons. Ara n'ha tret 482.000 i compta amb 38 diputats, els justos per a governar. Si no tinguéssim en compte la llei de partits, EL PSE, el PP i UDP tindrien 35 diputats i no podrien governar. No hi ha cap país europeu en què això passi i calgui una llei per a poder esdevenir el canvi. En això els populars i els socialistes si que es posen d'acord. I ben ràpid

Finançament

2009-02-27T18:16:00.004+01:00

Ahir vaig assistir a la xerrada del Sergi de los Ríos sobre crisi econòmica i finançament. El diputat de Tarragona va dibuixar un panorama crític, on el govern català es veu obligat a endeutar-se per tal de no agreujar la mala situació economòcia. No hi ha pressupost per a engengar les lleis de caire social que ja s'han aprovat, i si es vol executar al 100% el pressupost que es va aprovar per al 2009, cal endeutar-se, gastar més del que ens podem permetre. O això, o la situació encara pot ser pitjor. És l'únic que es pot fer ara mateix sense un nou model de finançament.

Segons de los Ríos això és el que explota Zapatero per tal de pressionar a Catalunya. Saben que aquí necessitem de manera urgent diners per no superar el límit d'endeutament i esperen que acceptem un acord a la baixa. De fet, això és el que porten fent els últims 35 anys. És per això que és important plantar-se. L'acord del finançament s'està fent llarg i ja avorreix, però ens juguem massa coses per acceptar l'acord que Solbes i companyia ens presentaran. Si la situació econòmica del govern català és ara mateix preocupant, ho pot ser encara més si s'accepta un acord a la baixa. És de fet el ha passat amb el pacte del majestic del 2001. Tot i que surti en Ramon Tremosa i el catalogui com el millor acord que ha fet mai Catalunya, ara ens trobem que no hi ha un duro i hem de tornar a buscar un acord. És, doncs, el moment de ser ambiciosos i saber negociar.

Cal, però, més pedagogia, saber explicar millor què està passant ara mateix. Ens estem jugant les garrofes com a país i gairebé ningú sap del cert en quina etapa de la negociació estem. Pedagogia per a mostrar una imatge forta de govern davant la negociació i pedagogia per a fer entendre al ciutadà normal que si no hi ha un duro i no es poden acabar moltes obres públiques és gràcies al govern espanyol. Que si les rodalies segueixen anant malament és perquè Zapatero ha incomplert una promesa més i no ens ha traspassat les competències. Que si els senyors d'AENA gestionen els aeroports amb el cul és perquè el govern espanyol segueix sense complir amb l'Estatut. I mentrestant ells segueixen fent de les seves. I com si res, tu.

Lazkao

2009-02-25T14:50:00.004+01:00

Curiós el que ha passat a Lazkao, una població del País Basc on ETA va col·locar un artefacte a la Casa del Poble. Els efectes de la bomba van afectar a alguns pisos propers, que van quedar pràcticament destrossats. Un dels pobres homes que es va quedar sense casa va voler prendre la justícia per la seva mà i va destrossar amb una maça la herriko taverna del poble. Com era d'esperar, l´home va ser detingut i portat a les dependències judicials. I com també era previsible, aquesta persona s'ha convertit en un heroi a la xarxa, i fin i tot hi ha un blog que recull diners perquè pugui tornara tenir una casa. Resulta que es tracta d'u heroi, d'algú que planta cara als terroristes i mereix el protagonisme i l'ajuda de tots.

Poc a poc i bona lletra. Primer de tot, cal tenir en compte que les herriko tavernes són les seus de l'esquerra abertzale i no d'ETA. Per molt que coincideixin en certa ideologia, són coses prou diferents. És com si ara jo m'enfado amb el Rajoy i peto el pis el meu veí, que curiosament és militant del Partit Popular. Cal saber diferenciar les coses i no convertir-se en un justicier. Per molt que la caverna mediàtica espanyola hagi convertit a aquest home en un heroi, no ho és pas. No és bo que s'aplaudeixi a un home que destrossa a un local. Ni que s'aprofiti la desgràcia particular i l'estat de follia, per fer campanya electoral. És lògic que els propietaris denunciïn a aquest home per tal de poder refer els danys comesos, de la mateixa manera que ell voldria que els que li van destrossar amb una bomba la casa paguessin tot el que van destrossar.

Ja n'hi ha prou de tergiversar el dia a dia del País Basc. És cert que existeix un conflicte polític i amb l'agreujant de la lluita armada, però ja n'hi ha prou de catalogar de feixistes el govern del País Basc. La majoria d'independentistes bascos n'estan fins al capdamunt d'ETA i de tota la merda que es llança des de la caspa espanyolista. Dia a dia, El Mundo i els seus amics dibuixen una Euskadi on no es pot anar pel carrer i amb bons i dolents. I això no és pas així. L'únic que aconsegueixen és convertir en herois a tarats que es creuen Robin Hood. I de bojos n'hi ha tot arreu, tant els que posen bombes com els que destrossen locals.

El pregó del Carnestoltes

2009-02-20T18:33:00.005+01:00

No sé quants de vosaltres vau escoltar el pregó del Carnestoltes ahir al vespre a la plaça del Castell, però realment va ser un espectacle molt i molt trist. No ho dic pas per la tradició de recuperar la figa tefai, que va donar color i espectacle a l'arribada de Sa Majestat. Em refereixo al pregó o sermó que es va llegir després de l'arribada. Llastimós.

El discurs va ser digne d'altres èpoques. Una ensabonada a l'equip de govern en general i a Convergència i Unió en particular. Totes les culpes van ser cap l'oposició, a l'igual que les seves ridiculitzacions. Cap crítica a l'equip de govern, ens el contrari: "pobres nois, que amb tot el que han heretat no podran fer gaire cosa". Aquest és l'esperit crític i irreverent del Carnaval? Més enllà de l'opinió personal que tindrem tots nosaltres de la situació política de Torredembarra, el discurs del Carnestoltes no hauria de repartir estopa per igual? Doncs es veu que enguany no tocava. El que sí que era important era repartir al Seguici de Torredembarra, que va rebre més cops que Massagué i els seus socis. Sa Majestat oblida que el seguici és el poble, és gent que perd hores i diners per a sortir, a diferència dels nostres polítics, que són personatges públics.

No es pot pas permetre un discurs tant tendenciós com el d'ahir. Aquest pregó no fomenta la disbauxa i la irreverència digna del Carnaval. El text llegit per Sa Majestat tenia un clar color polític, defensava una determinada posició, i això no es pot permetre, sigui del partit que sigui. Aquesta festa és de tots, i Sa Majestat, El Rei Carnestoltes, ens hauria de representar a tots. M'agrada que es foti amb l'oposició, però que no se n'oblidi del govern. O potser són massa amics per criticar.

Me n'oblidava, bon Carnaval a tots!

*ja sabeu, per carnaval, tot s'hi val!*

Euskadi

2009-02-18T14:07:00.002+01:00

Ja fa uns quants dies que ha començat la campanya electoral a Euskadi i, com ja comença ser costum, es tracta d'uns comicis incerts i amb possibilitats reals de canvi. Encara més amb la il·legalització de Democràcia 3 milions, uns 150.000 vots. D'aquesta manera, una bona part de la població d'Euskadi es quedarà sense representació política i haurà d'escollir entre votar nul, no anar a votar o apostar per un partit que no el representarà. És el que ells en diuen democràcia i la seva manera de resoldre el conflicte d'Euskadi, mentre que il·legalitzant només agreugen el problema. Com us sentirieu vosaltres si no poguéssiu votar al partit que més us representa?

En teoria, els vots de D3milions haurien d'anar a parar a EA, Aralar o Eskerra Batua, però com em comentava l'amic Mikel, la majoria votaran nul, de manera que potser sí que hi ha possibilitats reals de veure en Patxi López de lehendaraki. La gent a Euskadi està molt cansada de conflicte i d'ETA, però no sé si creuen que la solució és optar pels socialistes. I el Partit Popular, clar, ja que sols no tindrien majoria. No sé si això és el que cal a Euskadi, el PP governant, tu. És més, no sé si un partit com el PSOE, que no deixa a Ibarretex preguntar al seu poble què vol , seria un bon partit de govern.

D'altra banda, també és veritat que tard o d'hora ha d'haver-hi una regeneració a Euskadi. Calen canvis de tant en tant per a democratitzar la institució, però a Euskadi passa un fet curiós. Hi ha, a primera vista, una divisió claríssima entre partits bascos i partits espanyols. Quants cops hem sentit allò d'ells o nosaltres, com CiU va voler imitar en les passades eleccions, sense gaire sort. Allà sí que des de fa prop de 10 anys es plantejen així. No hi ha més voltes, no existeix un partit de centre esquerre basc prou potent (o legalitzat) al País Basc per ser la segona o tercera força al parlament de Vitòria. Es tracta o del PNV i els socis minoritaris o del PSOE i el PP. Ara bé, repeteixo, així és com es plantegen les eleccions. Ja en parlarem després.

No sé fins a quin punt és important per al PSE obtenir el seient de lehendakari. A veure si m'explico: estic segur que a Zapatero no li faria res pactar amb el PNV i fer lehendakari a Ibarretxe a canvi d'estabilitat al Congrés de Diputats. Això, de fet, és el que va pactar amb el Mas abans del 2006. Però ja sabeu com va acabar, el PSC no en va voler saber res d'aquest pacte. I aquí potser està la clau de les eleccions d'Euskadi, la força del PSE per fer el que vulgui. Sembla clar que el PNV guanyarà, però a poca distància dels socialistes. Patxi López podria tenir majoria amb el PP, però la utilitzarà o obeïra ordres de Madrid? La resposta a partir de l'1 de març.

El Bàsquet a la Torre

2009-02-13T18:37:00.002+01:00

L'onze de juliol es creava el Blog del Bàsquet a la Torre (www.elbasquetalatorre.blogspot.com). Fa prop de sis mesos, doncs. Doncs aquesta pàgina ja porta més de 22.400 visites. Tot un récord d'un lloc a la xarxa que ha aconseguit ser el vehicle i l'eina de comunicació de tota una secció esportiva. La pàgina no només es atractiva, sinó que aglutina tota la informació possible del club i obre la porta al debat. Déu n'hi dó quanta feina, doncs. És el millor exemple possible de l'esport torrenc a la xarxa, amb entrades diàries molt superiors a la mitjana de blogs torrencs. Alguna cosa deuran fer bé, llavors.

Vaig tenir la sort de compartir amb tota la família del bàsquet a la Torre la seva presentació. O més ben dit, em van enredar per complet i vaig acabar fet d'speakar de tots els equips que tenen, des de les escoles fins als dos séniors. Ja voldrien les altres seccions comptar amb la quantitat de base que té el bàsquet! La junta de la secció, que funciona gairebé com a club autònom, està formada la majoria per pares de jugadors dels equips inferiors. Ës una gran notícia, ja que els implica encara més en el club. És gent que farà el possible perquè els seus puguin jugar i competir cada cap de setmana. I que se'n beneficia és el bàsquet. I Torredembarra, clar.

Hi ha, però, una cosa que no pot deixar de preocupar-nos. L'existència de blogs de les seccions de la UDT demostra una cosa: la poca comunicació del club que representa a totes les seccions. Hauria de ser la web general qui ens apropés la informació de totes les seccions, però no és així. La gent del Bàsquet, els del futbol o el volei han creat el seu propi blog perquè sinó, és impossible que els interessats coneguin horaris, llegeixin cròniques o diguin la seva. La situació de la UDT és, doncs, bastant curiosa. Funciona com a club que ha de vertebrar la seves seccions, però cada una es veu obligada a buscar-se la vida si vol subsistir. El Bàsquet i el seu blog en són un exemple perfecte, i que segueixi així.

Nucli antic

2009-02-12T11:32:00.004+01:00

A ningú se li escapa que Torredembarra té un nucli antic que deixa molt que desitjar. Potser sí que amb el temps la voltuntat personal ha recuperat cases i fins i tot algun carrer, però si un passeja pel carrer major i els seus voltants veurà cases que gairebé no s'aguanten i que fan de mal veure. No m'agrada dir-ho en veu alta, però Altafulla ens passa la mà per la cara en aquest sentit. Ja fa temps que penso que cal voluntat política per variar aquest problema, per ser creatius i recuperar un espai que ara mateix no és l'epicentre de la població. Per a molts, la Torre comença al Pere Badia (ara, fins i tot Cal Llovet) i acaba a la plaça del Castell. I, de fet, és una llàstima.

M'agrada la proposta de l'Escorxador. Es tracta d'un edifici amb moltes possibilitats i pot esdevenir el primer pas per a tenir un nucli antic amb cara i ulls. Però no només això, potser és també el moment de mirar bé la plaça que porta el seu nom i els seus voltants i prendre una determinació. El procés participatiu que es pot engegar amb la rehabilitació d'aquest edifici ha de ser ambiciós i tenir l'objectiu de millorar l'estètica del seu entorn. M'agrada el que diu el Jordi Solé que no és moment de protagonismes, perquè realment és cert. Han de ser les entitats, les associacions i, en definitiva, tots els torrencs qui han de parlar i decidir el que volen.

Repeteixo, és el moment de ser ambiciosos, de recuperar el nostre nucli antic. Tenim motius per a estar esperançats, com el teatret de Caixa Tarragona, o el procés per rehabilitar l'Escorxador. Però s'ha d'anar més enllà i posar-hi plena voluntat i els recursos possibles per a fer-lo més atractiu. El mural de la plaça dels sedassos de Tarragona pot ser un bon exemple de com dinamitzar la part antiga d'un poble o ciutat. Anem a pams, comencem per aconseguir rehabilitat l'escorxador, però no ens quedem aquí siusplau.

Populars...

2009-02-10T18:18:00.006+01:00

Com deu riure Zapatero veient la trencadissa que hi ha dins el Partit Popular. A la trama d'espionatge cal sumar-hi ara la d'alcaldes i càrrecs populars que formaven part suposadament d'una xarxa per aconseguir finançament per al PP. Per llogar-hi cadires, tu. Llegint els diaris avui, pel que sembla encara va per llarg tot això. Rajoy ja ha sortir al pas afirmant que es presentarà com acusació particular, però tot i això, el desprestigi que pateix i patirà el partit serà molt gran. Mentrestant, el govern veu com tot el ridícul popular desvia l'atenció de la crisi durant unes setmanes i pot respirar tranquil. És el millor que li pot passar a Zapatero i companyia, no tenir oposició.

Rajoy té prous problemes a casa per centrar-se en el seu discurs al Parlament. A les pugnes internes a Madrid cal sumar-hi ara diversos casos de corrupció, fet més que preocupant i, a sobre, a dies de començar la campanya a Euskadi i Galícia. Poca cosa, doncs. Però en el fons, era d'esperar que aquest partit a l'oposició petés. Era lògic entreveure que quan les coses no anessin bé, el PP seria una olla a pressió. Mariano Rajoy ha de fer equilibris per mantenir-se com a líder, ja que cada dia que passa té menys suports i ni tan sols qui el va escollir el recolza públicament. El cap de l'oposició ha intentat una deriva al centre que en cap moment ha estat ben vista per a pesos pesants de Gènova. I aquest és el gran problema, el quid de la qüestió que diria un antic professor meu: la manca d'ideologia del partit. El PP tan sols es defineix en qüestions morals i territorials, però és un partit que engloba a gent de centre i d'extrema dreta. I això no pot funcionar mai a llarg termini. No és lògic que dins un partit hi hagi gent com en Piqué i el Fraga. Ideològicament què tenen en comú? Poca cosa. Alguns direu que Rodríguez Ibarra i el Conseller Castells també tenen les seves notables diferències. És cert, però comparteixen el fet de ser d'esquerres i el compromís en certes polítiques socials. A can popular, en canvi, això no passa.

No pot ser que un partit es basi en el suport a l'Església i a la unitat de l'Estat. Cal definició, voluntat d'ocupar un espectre ideològic i fer-lo plausible. Avui dia, el Partit Popular juga a la puta i a la ramoneta, i en comptades ocasions pot sortir bé. Farien bé de definir-se, d'explicar-se, o no s'asseuran durant molt i molt temps a la primera fila del Congrés de Diputats.

La llei del foc

2009-02-07T13:04:00.003+01:00

Portem tota la setmana amb la normativa europea de regulació del foc amunt i avall. Aquesta és l'opinió del Ball de diables de Torredembarra:

El Ball de Diables de Torredembarra, reunit en junta el passat 6 de febrer, vol mostrar la seva opinió sobre la directiva europea que vol regular el foc i la manifestació de protesta d'aquest cap de setmana a Berga:

Primer de tot, el Ball de Diables de Torredembarra mostra el seu ple suport a la manifestació d'aquest dissabte. És més, diversos membres de l'entitat hi seran, ja que es tracta d'una problemàtica que engloba a tot el món del foc i la cultura popular.

Tot i això, també considera positiu que s'enceti un debat sobre la seguretat dels elements, grups i bestiari de foc, ja que és important tenir el màxim control i cura del foc. Nosaltres, com a ball d'esperit tradicional som els primers que comptem amb assegurança pròpia, els nostres diables tan sols tiren foc a partir de la majoria d'edat, es fan classes prèvies amb tothom que entra a l'entitat i estem en contacte permanent amb les empreses que ens subministren la pirotècnia.

És per aquest motiu que reivindiquem el paper dels Balls de Diables tradicionals en el debat sobre la normativa europea, ja que, repetim, tenim especial cura amb la manipulació del foc. La normativa europea afecta a qualsevol expressió de foc, però sobretot als balls d'esperit tradicional com el nostre, que cuiden especialment la manera de tirar el foc, la vestimenta i la seguretat dels seus membres.

Torredembarra, 7 de febrer de 2009

Boadella

2009-02-04T11:18:00.004+01:00

Definitivament Albert Boadella ja no toca quarts ni hores. El director dels Joglars afirma que va acceptar la proposta de treballar a Madrid pel plaer de no haver de treballar a Catalunya. Diu que està demonitzat a casa nostra i que no pensa tornar fins que s'acabi l'actual règim. Per llogar-hi cadires! Ja sabíem que Boadella és un dels promotors de ciutadans i que, després de filtrejar amb els socialistes, va treure la vena més espanyolista i va començar a buscar fantasmes o no n'hi ha. No li deu anar pas tan malament aquest victimisme a Boadella. A Madrid el deuen haver acollit com un màrtir i fins i tot li han posat un teatre a la seva disposició. L'únic que ha de fer ell és explicar històries macabres sobre el règim que existeix a Catalunya i la persecució que algú com ell rep.

A mi em sembla molt bé que Boadella visqui a Madrid. En té tot el dret, a més. Però potser ja n'hi hauria prou de tergiversar la realitat. Amb personatges com aquest podem entendre després els reportatges de Telemadrid finançats amb fons públics, on s'afirma que els castellanoparlants són ciutadans de segona. I es queden tan amples. Boadella llavors no va alçar la veu, va deixar que seguissin tirant merda sobre nosaltres. No és estrany, doncs, que bona part dels habitants de Madrid pensin que el castellà és un idioma de segona. Qui no ha anat a la capital del reino i ha hagut d'aguantar com un taxista deia de tot als catalans? Lògic, i encara més si tenim en compte que els catalans a moltes tertúlies madrilenyes són gent com el mateix Boadella o Arcadi Espada.

No em fan cap mena de pena aquests personatges. Viuen d'això, de convertir-se en màrtirs de l'espanyolisme més ranci. Albert Boadella és feliç amb el seu teatre a Madrid? Millor per ell, perfecte. No vol tornar a treballar a casa nostra? Què hi farem, de directors i d'actors bons en sobren a Catalunya. Però no cal que cada dos per tres ens faci la lametable paròdia de l'artitsa exiliat, que ja no se la creu ningú, home.

Phelps

2009-02-02T14:17:00.004+01:00

Sembla que mig món s'ha escandalitzat perquè han enganxat al millor nedador, i segurament esportista, del món fumant marihuana. Michael Phelps va inhalar aquesta substància el mes de novembre passat en una festa universitària i algú, no gaire amic seu, el va fotografiar i s'ha tret quatre duros amb la venda de les imatges. El pobre noi ha hagut de demanar perdò per una conducta que ha catalogat de lamentable i ha deixat que tothom li doni lliçons de comportament. No fotem! D'acord, pot ser un exemple per a molts joves, és ben cert. Però qui no ha fumat quatre calades d'un porro a la seva vida? Estem parlant d'una substància que en cap cas el pot ajudar a ser millor esportista i que és legal en uns quants països del món.

No dubto que un personatge públic ha de cuidar més que ningú la seva imatge. La fotografia de Phelps és una cagada, però no perquè surti fumant marihuana, sinó perquè perjudica a la imatge del nedador. A veure si ens entenem. A mi que Michael Phelps fumi maria m'és bastant igual. Però ell, que mou tants contractes publicitaris, que viu de la seva imatge, hauria d'anar en compte. Perquè qui acostuma a moure tots aquests diners, és gent de moral una miqueta conservadora, i perdoneu la ironia. Perquè ells no iniciaran el debat de legalització de certes drogues, al contrari, ells reprimiran a qualsevol que les consumeixi. Sigui qui sigui.

No crec que Michael Phelps deixi de perdre campionats per fumar marihuana. De fet no crec que ningú deixi de triomfar per a consumir maria o cannabis en una mesura raonable. Passa el mateix que amb l'alcohol i fins i tot s'ha demostrat que va bé per a alleujar certs dolors de malalties greus. Però es tracta d'un tema tabú massa gran per a poder-lo tractar en públic. La legalització del cannabis acabaria amb certes màfies que es fan d'or amb aquestes substàncies i asseguraria a qui en consumeix una qualitat que a vegades és més que qüestionable. Phelps hauria de tenir la llibertat de consumir-ne en petites quantitats, a l'igual que molta gent ha fet al llarg de la seva vida, però de manera il·legal. Ja seria hora, potser, que la moral servís per alguna cosa més que per jutjar els altres.

Rivalitat

2009-01-29T14:09:00.003+01:00

Gerard Piqué té molta raó quan parla del victimisme de l'espanyol. Des de fa anys hem hagut d'escoltar des de can perico tota mena d'insults i crits contra el Barça, mentre que els culers han de mantenir la boca tancada i respectar als blanc i blaus. De debò que no ho entenc. Tomàs Guasch, perico confessat, pot criticar dia sí i dia també al Barça i fer burla de qualsevol cosa que passa al Camp Nou. Sánchez Llibre no para de llençar pedres contra la teulada dels seus veïns i cada cop que hi ha un derbi i perden, surt com un nen petit a la televisió queixant-se per qualsevol cosa. Ar bé, que ningú de l'entorn del Barça digui res contra els pericos, llavors se'l titllarà de autoritari, de racista i de voler que a Catalunya només hi hagi un club de futbol. Tonteries!

Ens passem 80 minuts dels partits a Montjuïc escoltant el ja famós "Puta Barça". Bufandes d'odi als culers, crits de Messi more't i mofant-se de Guardiola. Ells poden dir el que vulguin, i els seus periodistes poden fer servir el Marca i l'As per llençar merda sobre el Barça. Però pobre del periodista de qualsevol diari d'àmbit català (sigui esportiu o no), que critiqui i intenti fer mofa de l'Espanyol. Ja estarà condemnat pr a la resta de la seva vida. Llavors et donaran lliçons de moral, d'èticai de catalanitat. Confonen la rivalitat esportiva amb el país, em sembla a mi. Jo puc criticar l'Espanyol i voler-lo veure a segona, i no per això dubto de que els seus aficionts siguin o se sentin d'un lloc o d'altres o que siguin bones o males persones. No fomenten ells la rivalitat? Doncs dues tasses.

No intento jutificiar els incidents dels Boixos, perquè són injustificables, com qualsevol incident violent, i és cert que existeix una part de l'afició de l'Espanyol que no li té cap mena de tírria al Barça. Ben poca, per cert. Però la majoria s'identifica com a Anticuler i així ho demostra. I ningú hi pot dir res, és normal. Ells són el club petit i és lògic que vagin contra el gran, ens diuen. Doncs mira, que voleu que us digui, sento el mateix sentiment cap a ells, i no crec que sigui tan estrany. És per això que avui aniré al camp i desitjaré amb totes les meves forces que els eliminem. Això sí, sense ofendre a ningú, eh.

Futbol a la Torre

2009-01-27T13:21:00.004+01:00

Ahir vaig tenir el gust de participar en una tertúlia un xic atípica a Ona la Torre. I dic atípica perquè tractava de futbol base i comptava amb personatges d'excepció, com ara l'alcalde de la vila Daniel Massagué, el Director del futbol base del Nàstic, Iago Aguilar, l'entrenador del primer equip del Torredembarra, José Fernando Mora, o el professor Escoda, que havia treballat a la Secretaria General de l'Esport. Jo hi anava com a col·laborador de la ràdio, ja que vista la talla dels participants, tenia poca cosa a dir. La conversa, però, es va traslladar prou aviat cap al cas concret del futbol a la Torre, on -per fi- han començat les obres per posar gespa artificial al municipal. En dos mesos ja podrem gaudir de la gespa i el nostre futbol base ja no serà dels marginats de la província.

Un dels temes més importants que van sortir a la tertúlia és l'estat del futbol a Torredembarra. Deu equips de les categories base, un filial i un primer equip a regional, acabat de pujar. Són aquests uns bons números per una població com la nostra? Vaja, crec que no n'hi ha pas prou. Anys, enrere, quan encara no havia assumit plenament que no seria mai un bon futbolista, hi havia una escola de futbol base que feia por. I no només per la quantitat d'equips, sinó per la qualitat dels seus jugadors. Torredembarra era parada obligatòria dels bons equips de la província, que sabien que haurien de suar de valent per guanyar. Això es reflectia al primer equip, que històricament sempre ha estat format per jugadors torrencs. D'un dia per l'altre, però, la cosa es va estancar i els futbol va entrar en una situació precària. Ara la cosa sembla que va a millor, però no podem amagar els problemes que tenen els entrenadors de la base o els jugadors del primer equip per cobrar. No és pas que el problema vingui de la directiva del futbol, sinó que, parlant clar i català, no hi ha un duro.

Ahir, en Daniel Masagué assegurava que l'Ajuntament seria un bon interlocutor amb el futbol base i posaria tot el que estigués a les seves mans per recuperar el nivell d'abans. Coincideixo plenament amb una frase seva que afirmava que estem en el millor moment possible per recuperar la il·lusió per al futbol a Torredembarra. Tindrem gespa, hi ha un centenar de nens que cada cap de setmana passegen els colors del nostre poble i un primer equip 5è classificat a primer regional. Que no se'ns escapi aquesta oportunitat.

Pàrquing

2009-01-23T13:07:00.003+01:00

Encara que m'esforci, no puc entendre que l'Ajuntament de Torredembarra utilitzi els 2'5 milions d'euros de l'Estat per construir un pàrquing de pagament a la zona de filadors. Ja no qüestiono la manera de com s'ha fet ( a corre-cuita i sense cap mena de diàleg amb associacions i l'oposició), sinó que ho considero un greu error. En un municipi com la Torre hi ha enormes dèficits d'infraestructures, molt més urgents i importants que construir un pàrquing de pagament. És més, qui l'utilitzarà? perquè jo no penso pagar més diners dels que ja em gasto a la zona blava. Però el més important, el que realment justifica afirmar que és un error, és que no s'ha tingut gens en compte els pressupostos participatius.

Ens van vendre la possibilitat de participar en els pressupostos com un clar gest de diàleg i de transparència de l'equip de govern. És més, en la web de l'Ajuntament de Torredembarra s'assegura que l'equip de govern estudiarà les propostes per incloure-les en els pressupostos. Amb els 2'5 milions d'euros de l'Estat teníem una oportunitat d'or per projectar alguna de les inversions que va votar el poble. La gent va opinar amb els seus vots i espera ara que es duguin a la realitat. Però lluny d'això, l'executiu decideix apostar pel pàrquing, una proposta amb moltes ombres i que s'ha de realitzar amb 8 mesos.

No qüestiono que un dels problemes greus és la manca d'aparcament al nostre municipi. És ben cert, però hi ha coses molt més importants i urgents per al nostre poble. La gent va apostar per fer la piscina coberta, remodelar la N-340 i la construcció de la nova llar de jubiltats. Però no només això, sinó que van sortir altres propostes com ara la urbanització de carrers, rehabilitació antic escorxador, substitució enllumenat públic, rehabilitació Cal Cantaré per a escola d'art, construcció caserna Policia Local, rehabilitació edifici del Castell o l'ampliació del cementiri. Caldria fer més cas del que opina el poble, perquè sinó, no val la pena fer pressupostos participatius i gastar-se els quartos.

Demagògia

2009-01-22T15:14:00.004+01:00

Fa uns quants anys que el sobiranisme ha perdut el nord. Els partits que defensen fer un pas més en la llibertat del nostre poble sembla que no surten dels seus despatxos i no se n'adonen de la realitat. Cada dia que passa, la gent el carrer s'allunya més del catalanisme polític, mentre nosaltres discutim sobre qui defensa millor a Catalunya. Convergència, per exemple, escull a Ramon Tremosa per a les eleccions europees i fa bandera del sobiranisme. Això sí, tan sols per a les europees, unes eleccions que disten molt de ser importants i mediàtiques. Esquerra, en canvi, està més pendent de fotre òsties internes que de defensar un discurs ferm en el tema del finançament. I mentrestant, la gent del carrer ja s'ha cansat de defensar-los i perdre el temps. Perquè sortir a manifestar-se si no canvia res? Perquè val la pena tenir carnet de militant si la percepció és que tot seguirà igual?

Fixem-nos en el finançament. Diu Zapatero que a mitjans de febrer tindrem acord i serà beneficiós per a tothom. Ja l'hem cagat. Si per a totes les comunitats és positiu no ho serà pas per a nosaltres. I malgrat això, seguirem escoltant discursos victimistes dels partits catalans. Potser ha arribat el moment de plantar-nos, no? Potser ja va sent hora que defensem fins al final el concert econòmic i no ens deixem enganyar per qualsevol caramel. Sempre ens han tractat de fenicis, i potser és això el que fem, negociar amb els nostres sentiments, amb la nostra voluntat polítca.

Mas va pactar l'Estatut amb Zapatero a canvi d'una presidència que encara no ha vist. L'Estatut aprovat era una merda, parlant clarament, però era el preu a pagar per tenir el poder. Esquerra, en el mateix sentit, n'ha deixat passar moltes per conservar el govern tripartit. I que no se m'entegui malament, no estic defensant un pacte CiU - Esquerra, ens el contrari, els critico per la demagògia política que fan amb el catalanisme. Defensar la voluntat d'avançar cap a l'autodeterminació ha de tenir els seus fruits, i de moment, per l'únic que ha servit és per criticar-se mútuament, mentre els partits d'àmbit estatal se'n riuen de nosaltres.

Creure

2009-01-20T19:09:00.004+01:00

Fins i tot el líder del moment, Barack Obama, es posa nerviós i es queda en blanc, tal com ha passat en la seva presa de possessió com a president dels Estats Units. I és que fins i tot ell, capaç d'entusiasmar a mig món, té moments en què tota l'aureola que l'envolta li passa factura. L'efecte Obama ha variat la política mundial i les capacitats de lideratge per complet. Feia molts anys que un polític no aixecava tantes passions als 5 continents. Molta gent té motius per a confiar en la seva presidència i en la promesa d'una nova manera de fer política. Però, com era d'esperar, no han tardat en sortir els escèptics, que asseguren que poques coses canviaran, ja que el grups de pressió tindran - i tenen - més poder que no pas ell i la seva gent de confiança. Se'ls escapa, però, que alguna cosa ja ha canviat.

Segons els experts, vivim en la era del desprestigi de la política. Cada cop el polítics veuen més limitats els seus òrgans de decisió i l'aparença que no fan res causa desconfiança. Els casos de corrupció que han aparegut arreu, encara causen una imatge més negativa i el fet que els líders siguin mé aviat grisos no ajuda gaire. La figura del gran estadista o líder mundial va desaparèixer amb la segona guerra mundial i guerra freda i ara mateix seria complicat trobar un polític que encaixés en aquest perfil. Sarkozy és bastant egocèntrc i oportunista i Angela Merkel és una bona gestora, però peca en comunicació.

Barack Obama, en canvi, ha aconseguit que molts americans tornin a creure en la política, amb l'oportunitat de canvi que aquesta ofereix. Obama ha fet concebre les eleccions com una esperança de millora, d'oblidar les diferències i creure en l'esperança. Deixem per un moment el que farà a partir de demà, això ja són figues d'un altre paner. Centrem-nos en el que ha aconseguit fins ara, que no és pas poc: recuperar la confianç de milions de ciutadans en la política i en la classe que la dirigeix. I això és una gran notícia.

Lliçons

2009-01-16T13:48:00.003+01:00

Ni sóc del Reial Madrid ni acostumo a comprar diaris esportius, però s'ha de reconèixer que Marca ha passat la mà per la cara a la resta de diaris de tirada estatal. Han estat ells qui han descobert l'enganyifa de Ramon Calderón durant l'assamblea de Compromisaris, en la que va entrar amics seus perquè votessin a favor. El fins avui president del Reial Madrid ha demostrat no estar a l'altura del càrrec i ha estat més pendent de fantasmes de fora que de la pròpia entitat. Va contractar al mafiós número 1 de Director Esportiu i han pagat una calerada per fitxatges que valen la meitat. Més de 30 milions per Pepe, 20 per Lass, més de 20 per Higuaín i un llarg etcètera. Però mentre això passava ningú es va disposar a investigar si Calderón actuava infringint la llei. Es van limitar a criticar, a fer campanya contra la seva figura, però ja està. Durant l'assamblea de Compromissaris, tots els rotatius es van fer ressò dels crits, la presència d'ultres i la manca de llibertat d'expressió, però ningú va gosa investigar si tots els presents que van votar eren compromissaris. Ho ha fet el Marca.

Tots coneixem la reputació dels diaris esportius. Sovint, aquesta pot ser merescuda per les tonteries que poden arribar a dir. Però existeix molta gent que se'ls compra de manera habitual i són un clar referent. M'atreviria a dir que fins i tot els diaris de Madrid aconsegueixen ser una mica més oberts de mires que els de Barcelona, sobretot pel que fa a les seves versions a Internet. Però el que és una gran notícia pel periodisme esportiu de qualitat és que hagi sigut un diari d'aquest tipus qui hagi descobert la trampa de Calderón. Si senyor, periodisme d'investigació que s'ensenya a la facultat de Ciències de la Comunicació. Els mitjans de comunicació mai havien estat tan criticats com ara per la seva submissió al poder polític i econòmic. Hi ha la sensació que cada mitjà escombra cap a casa i tracta més de crear estat d'opinió que no pas informar. Doncs, casualitats de la vida, un diari esportiu ha investigat i ha aconseguit que algú que ha infringit de manera clara la llei dimiteixi. Una bona lliçó, tu.

Saura

2009-01-15T13:47:00.003+01:00

Iniciativa és un partit curiós. Ahir la seva portaveu, Dolors Camats va llegir en roda de premsa un manifest que denunciava l'assetjament polític i mediàtic a que estava sotmès el seu partit a partir de la presència de Saura a la manifestació pro Palestina i a la polèmica dels 80 km/h. Diu Camats que es tracta d'unes crítiques sense precedents, mai vistes a Catalunya. Mala memòria la d'aquest grup parlamentari. Més merda va caure sobre Maragall i esquerra la passada legislatura, mentre ells aprofitaven per fer-se la fotografia com els salvadors del Tripartit. Joan Saura se les prometia molt feliç després de les passades eleccions, però no comptava pas amb el dard enverinat de Montilla, la Conselleria d'Interior.

Durant el primer tripartit, Iniciativa va esta al mateix moment al govern i a l'oposició. Quan calia sortia a la fotografia de l'Estatut, però no s'estava de criticar als seus companys de govern i rentar-se les mans. Saura va ser mol hàbil per endur-se molts mèrits, mentre que ni va aconseguir engrescar amb l'Estatut i no vam veure gaires canvis en Medi Ambient. Potser sí, en consonància amb els seus companys de govern, però Saura, a diferència dels seus socis en va sortir reforçat. Iniciativa no tenia cap Conselleria "calenta" i es va notar, en les passades eleccions va aconseguir 12 diputats.

Però ara amb Interior és diferent. Costa anomenar-se "antisistema", com feia la Mayol, i treure els Mossos d'Esquadra a desallotjar els estudiants tancats a la Universitat. És complicat aprovar mesures de limitació de velocitat, qüestionades per tothom. I a sobre dins d'un govern Tripartit, amb molts enemics mediàtics i polítics i tant heterogeni. I ara, en un moment que Esquerra sembla que no existeixi gaire i es limiti a tenir el seu propi corral mínimament controlat, és Iniciativa l'ase de molt dels cops. Però no és pas nou, companys.

Reis

2009-01-12T22:35:00.005+01:00

No sabia ben bé si parlar de les festes de Nadal a la Torre, però veient que la blogsfera torrenca n'ha fet esment, m'agradaria a mi també comentar alguns aspectes. Abans, però, he de dir que no dubto de la bona voluntat de les regidories de Cultura i Serveis, ja que hi van ser en tot moment, però no acabo d'entendre com van pressupostar aquests actes. No hi va haver gaire criteri i, al meu parer, es van destinar massa diner en temps de crisi.

És ben cert que la cavalcada de reis va ser un espectacle trist, però com ho ha estat altres anys. No entenc perquè no s'introdueixen altres comparses amb carters reials o pastorets i es limita la processó a les tres carrosses i a cotxes d'empreses de la Torre i de la Brigada municipal. És un fet que ha passat sempre, repeteixo. L'any passat, per exemple, van sortir un grup de patinadores vestides de pare noel. Ja em direu què coi hi pintaven i la regidoria de Cultura tenia un altre color polític. És evident, doncs, que es tracta d'un problema històric això de l'organització de la cavalcada de Reis.

El que sí que es pot criticar és la despesa d'enguany. Segons m'han dit, ha anat d'entre 10.000 i 16.000 euros, una despesa desorbitada, tenint en compte que es tracta de Torredembarra. Per la Castanyada, per exemple, no vam poder disposar de cap euro del consistori, ja que tot s'havia gastat en les festes de Reis. Hauria de ser necessari una equitivitat entre totes les festes culturals de Torredembarra. M'agradaria equivocar-me, però arribarà la Festa Major i d'altres, i el pressupost baixarà de manera considerable. És per aquest motiu que no puc entendre la partida que es va gastar. No és lògica, crec. I això sí que es pot criticar. La cavalcada en sí ja és un altre problema, i de tots.

Quanta raó...

2009-01-09T17:02:00.012+01:00

(publicades al diari Público, durant les últimes setmanes)

Sovint una vinyeta resumeix de manera molt més eficaça el que passa a la realitat. És evident que normalment tot no és blanc o negre i la denominació de bons o dolents acostuma a ser pròpia de les pel·lícules, però ja n'hi ha prou de la massacre d'Israel. Una cosa és la defensa pròpia i intentar acabar amb Hamás. L'altra, i totalment fora de lloc, és el genocidi i la brutalitat que du a terme l'exèrcit israeilià a la franja de Gaza. No és només qüestió de territoris o disputes eternes, es tracta dels drets humans. I parlant clar, Israel se'ls està passant per on ja sabeu.

Propòsits i desitjos

2009-01-02T09:38:00.004+01:00

Ara que ja hem deixat enrere el 2008 toca fer els propòsits de l'any nou. Per sort no va caldre fer-los ahir a la tarda, de manera que es pot dir que la revetlla de Cap d'Any va ser prou civilitzada. Això sí, la festa jove va ser l'única sense calefacció, amb un equip de so agafat amb pinces i amb la por que cada 20 minuts marxaria la llum (com de fet, va passar). Però bé, malgrat els pocs recursos que hi havien, vam poder celebrar-ho gràcies als escoltes. Agrair, també, la paciència i la capacitat de treball del Juan Pérez, que va estar pendent de tots els problemes que hi havia fins les 7h del matí. Tot un campió.

Però tornem al que importa. Els bons propòsit i els precs, això. Primer de tot acabar els cursos, un al juny i l'altre a l'octubre. Després que em facin fix per a poder emancipar-me definitivament de casa. Al mateix temps que aquest club on treballo no ens faci patir tant com l'any passat i, si no és massa demanar, que torni on era fa dues temporades, que ens ho passarem millor. Que el Barça segueixi tal i com ha acabat l'any i que el Guardiola no se'n cansi massa aviat. Que la gent de la Torre descobreixi que aquí també s'hi juga a futbol, concretament els dissabtes a les 16.30h. Que els jugadors es creguin que es pot pujar a Preferent. Que a l'Ajuntament de la Torre hi imperi una mica més el sentit comú, tant al govern com a l'oposició.

Tornar al gimnàs i treure'm els quilets de Nadal i el tortell de reis. Trucar a totes aquelles persones que els hi dec una cervesa per xerrar. Que em truquin totes aquelles persones que em deuen una cervesa. Que els diables segueixin així, però amb més sortides i el mateix bon rollo. Que els infantils celebrin els seus 10 anys com es mereixen. Que pugui anar finalment a Nova York al juny. Que hi hagi un finançament just o una resposta digna, clara i contundent de Catalunya. Que s'actui més i es parli menys. Que a casa tot segueixi igual. Que tu segueixis aguantant-me. Que els meus amics aconsegueixin fer el que vulguin. Que mantingui les ganes d'escriure en aquest blog. I, com no, que tu hi segueixis entrant.

Quartos

2008-12-31T08:59:00.004+01:00

Quan tothom hauria d'estar parlant de Cap d'any, de fer travesses a veure on naixerà el primer català del 2009 i fer bons desitjos, resulta que el nou finançament ens té a tots amb l'ai al cor, o això es deu pensar qui ens bombardeja dia sí i dia també amb aquest tema. De fet, més important que el nou finançament és l'actitud del govern espanyol, que sembla que s'ho passi bé jugant amb nosaltres. No van dir que buscarien un acord abans que acabés l'any? Doncs dit i fet, presenten una proposta el 30 de desembre, un dia abans de dir adéu al 2008. Sembla fins i tot fet amb mala bava, amb la intenció de demostrar qui té la paella pel mànec.

Val a dir que el Conseller Castells ha sabut parar a temps la proposta de Solbes i ja l'ha titllat d'insuficient, al mateix temps que ha vaticinat que queda molt per arribar a l'acord. És bo ser realista i deixar-se del discurs d'eufòria i positivista del PSC. El 2008 acaba sense proposta, amb el crèdit del PSOE totalment nul i amb la sensació que no en traurem pas gran cosa d'això del finançament, com de fet no n'hem tret mai abans. Sense ens omplim de bones voluntats, de grans discursos i de fronts comuns i a l'hora d'arribar davant els lleons del Congrés dels Diputats ens caguem. Ens caguem i acceptem la primera rebaixa que ens proposen.

El finançament és una de les últimes oportunitats que tenim per aconseguir quelcom important. Si acceptem qualsevol cosa (com de fet va passar amb l'Estatut), ja no tindrem cap mena de credibilitat, i la nostra moral estarà pitjor encara. Hi ha un cert desànim que només es pot esborrar si aconseguim un bon finançament o ens plantem tots i diem prou. I aquí és un el PSC és l'actor principal, perquè d'ell depèn que tots juns fem pressió a Zapatero i companyia. Si els socialistes catalans decideixen seguir adorant a ZP encara que hi hagi un mal acord, potser serà el moment de replantejar-se moltes coses. Com el Tripartit, per exemple.

Ah! per cert, bon 2009 a tots!

Prou!

2008-12-28T16:31:00.006+01:00

(imatge de BBC Mundo.com)

No tenia la intenció de tornar a escriure en aquest blog fins passat cap d'any, però després de veure les imatge repetides del que està passant a Palestina, no me n'he pogut estar. Fa pocs dies Hamás anunciava que no renovaria l'alto al foc pactat amb Israel i va llançar un seguit de míssils que no van causar cap mort. Israel ha respòs aquests atacs amb el pitjor atac que es recorda en les últimes dècades. Més de 280 persones han mort i hi ha com a mínim 700 ferits. Hamás tan sols ha pogut respondre amb un mort, una dona israeliana. Tot i la diferència d'arsenal, els israelians continuen avui diumenge amb els seus atacs i fins i tot ha cridat a 6.500 reservistes davant la possibilitat d'ocupar Gaza.

Gaza és un dels territoris més poblats, amb una densitat molt elevada de població. Les cases es troben molt juntes, de manera que qualsevol atac dels israelians amb míssils comporta la mort de molts civils, el que ells anomenen "danys col·laterals". Malgrat això, el Primer Ministre isralià, Ehud Olmert, ha avisat que l'ofensiva serà "llarga, dolorosa i difícil". Vaja, que no tenen cap mena d'intenció d'acabar amb aquesta barbaritat.

I mentre passa tot això, cap organisme internacional té els pebrots de denunciar la massacre israeliana. Parlen d'hostilitats, de sentit comú o de recuperar la calma. Potser és cert que Hamás no és el millor actor per parlar de calma. Potser és veritat que Hamàs no sap diferenciar entre el seu braç polític i el militar. Potser tenen raó i Hamás ha tensat massa la corda durant dies llançant míssils al sud d'Israel, però no cal ser gaire llest per comprovar que a l'altra banda de la frontera també s'està actuant com a terrorista, matant a civils de manera indiscriminada i construint murs de la vergonya. Ja fa massa anys que aquesta situació dura i ningú és capaç d'assenyalar a Israel com el principal culpable del lamentable estat del poble palestí, exiliat o tancat com a animal de circ. Van passant presidents americans, de la ONU o de la Unió Europea i els isrealians continuen sent els senyors de l'Orient Mitjà sota el pretext del seu trist i heroic passat. Palestina tan sols pot cridar a la tercera Intifada i demanar que l'opinió pública mundial es desperti d'una vegada i posi als assassins indiscriminats a on els pertoca.

Per cert, us convido a veure com ha quedat Gaza després dels atacs perquè us feu una petita idea de la barbaritat israeliana. Tan fàcil com clicar aquí

Bon Nadal!

2008-12-19T13:45:00.004+01:00

CANÇÓ DE NADAL

Mare de déu

mare del fill de déu

verge Maria

tu el vas tenir

tu verge el vas parir

a l'establia

i el fusteret bonic

va dir quin embolic

quina família

com ha sigut

que per déu sóc banyut

verga florida

jo no entenc re

fa falta molta fe

n'aquesta vida.

(Poema d'Enric Cassasses)

Bon Nadal a tothom que fa que valgui la pena escriure en aquest blog. Malgrat que molts no compartiu el que escric i el que penso, sense vosaltres aquest portal no valdria gaire la pena. Bons desitjos, bones festes i a descansar, que ja toca!

Moció

2008-12-18T20:43:00.007+01:00

Esquerra de la Torre havia presentat per al ple d'aquest dijous una moció en què es demanava a l'alcalde que reiterés les competències a la regidora Maria Dolors Toda després de l'afer dels 400.000 euros. Finalment, aquesta moció no es podrà ni votar ni debatre en el ple, ja que ni el Secretari ni l'equip de govern ho han trobat oportú. Resulta que per ells això ja no toca i que hi ha altres assumptes a debatre.

Des del meu punt de vista, això dels 400.000 euros no és cap broma. És realment insòlit que un Ajuntament hagi d'indemnitzar a la seva regidora d'Urbanisme per un afer immobiliari. Sembla evident a simple vista que hi ha una confluència d'interessos en la figura de Maria Dolors Toda, però la resta de partits no ho deuen veure així. De fet, un s'ho podria esperar dels partits de l'equip de govern, ja que ja coneixien a Toda i els seus afers abans de pujar al mateix vaixell, però he trobat a faltar una resposta contundent dels altres partits de l'oposició, a part d'Esquerra, és clar.

Cadascú tindrà la seva opinió sobre si Maria Dolors Toda ha de ser regidora d'Urbanisme o no, és evident. No es tracta, però, de fer ara un plebiscit sobre la seva figura, sinó debatre si es tracta del perfil més adequat per a defensar els interessos urbanístics de Torredembarra. Es tracta de parlar, que totes les opinions i punts de vista surtin a la llum i la gent es mulli. Es tracta de poder discutir sobre el futur de Torredembarra i de l'afer dels 400.000 euros. L'equip de govern, sembla que no està per la feina i es limita simplement a no incloure'l a l'ordre del dia. Faria bé Esquerra de seguir amb moció en qualsevol altre ple. El debat i la credibilitat de la Torre estan en joc.

Perfil propi

2008-12-17T15:39:00.003+01:00

No voldria ser el PSC aquestes festes de Nadal. Fa mesos que Montilla i companyia van parlant de desafecció amb Espanya, del perill que té per a Catalunya no arribar a un acord de finançament, mentre els seus homòlegs espanyols passen olímpicament d'ells. Zapatero i Solbes tenen altres problemes que consideren més importants i, a sobre, saben del cert que quan arribi el moment important, com poden ser els pressupostos, acotaran el cap i diran això de Sí, Bwoana.

Fa uns quants anys que el PSC va perdent perfil propi dins del PSOE. Lluny queda aquell Congrés de Sitges en què el sector catalanista va aconeguir imposar-se i tenir el domini dins del partit. Amb Quim Nadal i Maragall, el socialistes catalans eren capaços de diferenciar-se de Madrid i poder erigir-se com a altaveus del catalanisme. Però amb l'arribada de l'aparato, el PSC cada cop es diferencia menys dels de Ferraz. L'exemple més clar és Montilla, que quan era Ministre es va oposar a determinats articles de l'Estatut que ara tant en defensa l'aplicació. No dubto que l'actual President de la Generalitat ara faci el paper que li pertoca, però l'experiència ha deixat prou clar que quan un socialista català arriba a Madrid se n'oblida dels interessos dels catalans i se centra en els del seu partit.

De fet Carme Chacón ja ha dit que no entén que el PSC pressioni tant Zapatero. Ells a Madrid ho veuen en clau de partit, en la importància de mantenir el poder i ampliar aquesta xarxa que cada cop és més gran. Ara, però, sembla que hi ha veus com la del Conseller Castells que s'alcen i reclamen el vot negatiu dels Pressupostos si no hi ha acord de finançament. És una ocasió única per recuperar el front comú i demostrar a Madrid que el primer és Catalunya, mé enllà de sigles o grups parlamentaris. Tot i això, s'entreveu molt i molt complicat. No voldria ser el PSC aquestes festes de Nadal.

Seleccions

2008-12-15T15:23:00.004+01:00

Doncs sí, volem patir. Hi ha un acudit que diu: -M'agradaria poder tenir una selecció per saber com deu ser perdre un Mundial o una Eurocopa. - I guanyar? - Això ja seria l'hòstia! Doncs bé és una cosa bastant així. Quan aquest estiu la selecció espanyola va guanyar el títol continental vaig sentir una profunda enveja, per no poder tenir cap selecció a la que animar. És qüestió de sentiments, d'emocions, quelcom empíric. El sentiment de pertinença, de col·lectivitat no es pot falsejar, de manera que per molt que la gent s'ho proposi mai podré animar a la selecció espanyola.

És per aquest motiu que celebro la idea de l'spot de la plataforma pro seleccions. Perquè tenen tota la raó. Jo vull que la selecció catalana sigui reconeguda de manera oficial perquè vull posar-me nerviós els dies previs a un partit important, perquè vull poder veure'ls en grans competicions, perquè vull patir quan juguin, perquè em vull emprenyar quan perdin, perquè vull formar part com a aficionat d'una Eurocopa a Mundial, perquè vull celebrar quan guanyin i perquè ja és hora que comencem a ser un poble normal.

Ara resulta, però, que ja no podem fer servir l'eslògan "Una nació, una selecció". Es veu que un jutge amb poca feina ho ha prohibit i ara ja no podem ni dir aixó. Per ells tan sols hi ha una nació i, per extensió, tan sols hi haurà una selecció. Mentres juguem contra Colòmbies, Xiles un cop l'any ells riuran de nosaltres i aprofitaran els actes de la roja per collar els integrants catalans. Cal d'una vegada per totes la voluntat de la societat i dels polítics d'avançar cap a les seleccions oficials, perquè - coi!- volem patir i emprenyar-nos veient Catalunya en qualsevol esport, no pas contemplant l'espectacle i l'estupidesa de jutges i certs polítics.

Porra

2008-12-11T11:21:00.005+01:00

Dissabte és per a molts el gran dia. Arriba el clàssic, el Barça - Madrid. Després del desastre col·lectiu de l'any passat i del passadís al Bernabéu (que vaig veure en primera persona), el Barça té la possibilitat de girar la truita i deixar el Madrid en ridícul, tot i que sense Shuster potser s'obre un nou escenari. El que és cert és que aquest Barça juga de meravella, de maneraque s'obre un oportunitat única per golejar al màxim rival.

Jo no diré cap resultat per experiència. Sempre que he posat que guanyava el Barça, els blaugranes han perdut, i no tinc cap mena de ganes de posar un resultat favorable els blancs. Però i tu? quin creus que serà el resultat de dissabte?

Facebook

2008-12-10T13:40:00.003+01:00

Artur Mas s'ha apuntat al facebook. Deu ser que és dels pocs polítics que fan cas als seus assessors. Potser massa i tot si recordem el famós DVD "Confidencial CAT". El que queda clar és que Mas ja és a la principal xarxa social del món, amb més de 50 milions de persones apuntades. I és que ja hi ha qui diu que si no ets al facebook no ets ningú. De fet, Ona la Torre o el Ball de Diables de la Torre ja hi són com a grup amb els seus amics. Fa temps va aparèixer el perfil de Jose Luis Rodríguez Zapatero i ben ràpid se li van apuntar centenars d'amics. Al final va resultar ser un enagy, ja que algú que no era el president del govern l'havia creat. Qui sí que té Facebook i l'acostuma actualitzar de manera diària és el president del Parlament Ernest Benach, un amant de les noves tecnologies. Ara ja podrà agregar com amic (o bé ignorar, això ja depèn d'ell) a Artur Mas.

Fins i tot els polítics es rendeixen a les noves tecnologies. Avui dia, és molt més fàcil arribar a determinats sectors a partir d'internet o el teléfon que per mitjà de la premsa. Internet ho ha revolucionat tot, i encara més les noves formes de fer política. Barack Obama, el president electe dels Estats Units, va assolir el récord de pressupost per una campanya electoral a través de petites donacions per Internet. Però no només això, sinó que va crear una xarxa social pròpia que li servia per donar instruccions als seus voluntaris. Fins i tot va aconseguir que en un dels jocs de moda a Estats Units sortissin cartells seus pels carrers. Mc Cain va reaccionar massa tard, quan la popularitat d'Obama ja era tan notòria que no tenia res a fer.

Hi ha qui ho trobarà una rucada. Però val la pena parar-se a pensar si la teva empresa, el teu club, el teu candidat o tu mateix heu de ser presents a la xarxa. Internet ha protat molts problemes, però ha democratitzat la xarxa i és el principal portal per resoldre dubtes i informar-se. Cada cop més és el principal suport publicitari i per vendre una idea. De fet, tu ja l'utilitzes per llegir això. D'aquí al facebook hi ha un petit pas.

Calderón i el Barça

2008-12-08T16:59:00.004+01:00

Ramon Calderón va demostrar ahir a tothom que el càrrec de President del Reial Madrid li va molt i molt gran. L'Assamblea de compromissaris d'ahir va ser un espectacle digne dels pitjors circs, on es van menysprear els socis i es va deixar que gent que no era sòcia entrés per una tercera porta per poder increpar als crítics amb Calderón i insultar a tort i a dret. A hores d'ara no cal que puntualitzi i us expliqui que el Reial Madrid me la porta bastant fluixa. És més, sóc d'aquella gent que ahir se'n va anar a dormir amb un immens somriure després de veure l'espectacle diürn i el partit de la nit. Xampany i pastes per celebrar un dels dies més vergonyosos del madridisme i just una setmana abans del clàssic.

Però tot i això, tot i la meva confessada animadversió contra els blancs, l'actitud de Calderón em va emprenyar. Perquè amb actes com els d'ahir despretigia el futbol i dóna la raó a aquells que diuen que és un esport primari. Amb la clucada d'ull que va fer als UltraSur, el president recupera la pitjor imatge de Gaspart i utilitza els violents com a escortes, com a la policia d'un règim dictatorial. De ben segur que els ultres hauran rebut alguna cosa a canvi, fet que encara m'emprenya més. Perquè mentre mig món clama contra la violència als estadis, quan mitja Europa estarà pendent del que passarà demà a Marsella, Calderón juga a policies i a lladres amb els violents, amb qui després desplega pancartes feixistes i clama crits racistes. I això no m'agrada veure-ho ni en el meu màxim rival.

El que sí que em fa caure la baba és aquest Barça de Guardiola. El de Santpedor va camí de marcar una època, amb la millor versió que jo he vist mai. Amb 22 anyets que tinc no recordo veure un Barça tan perfecte, capaç d'inventar i golejar i, alhora, de ser una fortalesa defensiva. I a sobre amb un entrenador que és un senyor, que enamora i apuja el crèdit d'aquest club. Mentre a la Castellana fan riure i es guanyen amics arreu del món, el Futbol Club Barcelona va recollint elogis a cabassos i es converteix en el club més popular del món. I això que fins al dissabte no haurem jugat contra el Madrid...

Generacions

2008-12-05T10:34:00.004+01:00

Avui va de generacions. I és que l'altre dia pensava que amb l'adéu de Maragall i Pujol una generació s'ha retirat de la primera línia política. Aquells que van combatre a Franco, que durant anys i anys van haver de conviure amb el Dictador es jubilen definitivament. De fet, d'aquest grup de gent ha sorgit l'Estat espanyol tal com el concebim, amb autonomies i dèficits històrics i econòmics. Van ser ells qui van negociar la Constitució del 1978 i el posterior Estatut i van deixar passar llavors el tren del concert econòmic. La por, el peix al cove i la voluntat d'anar ràpid ens va deixar sense les espelmes d'un pastís que encara bufen bascos i navarresos. D'altra banda, s'ha de dir que ells també van aconseguir dotar de prestigi a unes institucions que no havien funcionat durant 40 anys i van engegar projectes cabdals com TV3.

Ara és el torn, doncs, d'una altra generació, que es va fer gran amb el 23-F i l'entrada d'Espanya a l'OTAN. Persones que van viure el final de Franco, amb consciència, doncs, del canvi històric i que coneix de primera mà les transformacions de l'Estat. Amb l'edat han perdut ideologia i els que militaven a l'extrema esquerra ara són al PP i d'altres que ni sabien què era l'esquerra i la dreta són a CiU o al PSC. Són professionals de la política, que han convertit l'art d'aguantar-se anys i anys a la cadira en un fet habitual. Són tecnòcrates, actors polítics que interpreten un paper que pot ser diferent cada 4 anys. El director és el seu partit polític, que sempre posarà per davant els seus interessos.

Darrere apareixen la generació power point, la dels Jocs Olímpics, de la Copa d'Europa i la nostra, la del canvi de mil·leni. Just l'any 2000 tan sols teníem 15 anys. Diuen que ho tenim tot fet, que ja no ens preocupem pels altres i que som egoïstes de mena. Se'ns acusa de mals estudiants, de frescos i de no valorar el que ens donen. Si ens tanquem en una universitat, els mateixos que fa anys corrien davant dels grisos, ens titllen de delinqüents. Si proposem alternatives i volem esdevenir membres actius es mofen i ens diuen que el temps ja ens canviarà. Tant de bo i per dignitat que no sigui pas així.

Maragall

2008-12-02T20:10:00.004+01:00

Pasqual Maragall va presentar el passat diumenge al Palau de la Música les seves memòries, que porten per títol. "Oda inacabada". La presentació, però, es va convertir en un homenatge de la societat i la classe dirigent a l'alcalde dels Jocs Olímpics i el President de l'Estatut. Amb ell hi van ser el President Montilla i el Cap de l'oposició, Artur Mas, fent goig els dos del cinisme habitual en política i deixant al carrer certs moviments del passat que van portar a Maragall a deixar la política activa.

Maragall ja deixa clar amb el títol que la seva etapa en la gestió pública ha estat inacabada. Hem de suposar que es refereix a la manca de temps per dur a la pràctica un concepte de país molt maragallià. Home avançat a la seva època, Pasqual Maragall ha patit la manca de comprensió del seu propi partit polític, que ha preferit la grisor humana a la creativitat i l'espontaneïtat. Durant els primers tres anys de Tripartit es va fer evident que l'ex President de la Generalitat era indomable i un malson per als seus assessors polítics. Tot i això, era un home proper, lleial i amb una clara capacitat de lideratge. Pels voltants de l'any 2000 es va convertir en el símbol del canvi i modernització d'unes institucions i càrrecs que després de 23 anys de monocolor clamaven aire fresc. Però la seva manera de fer, allunyada del partit i dels mecanismes burocràtics, el va convertir en un perill per a l'aparato socialista, que preferia mantenir el poder a Madrid abans que tenir un número 1 que anava massa a la seva.

No sabem quant de temps podrem comptar amb un Maragall lúcid, sense els primers símptomes de la malaltia. Però el que és ben clar és que mentre pugui seguirà pensant i avançant-se al seu temps. Malgrat els errors que haurà comès durant tots aquests anys, Pasqual Maragall i Mira ha estat un dels grans gestors i pensadors que ha tingut Europa. Tot just fa 15 anys ja avisava del xoc de cultures i la va encertar. Ara en fa dos iniciava un projecte polític europeu. Segons ell, Europa és el futur i la solució. Ja veurem si el temps li torna a donar la raó a Maragall. El que és segur és que l'acte de diumenge és un bon pas per a situar-lo al lloc de la història on es mereix.

Repressió

2008-11-28T13:25:00.004+01:00

El Rector de la UAB ha proposat aquest dijous que els 31 estudiants expedientats per protestar el passat mes de març quedin inhabilitats entre 1 i 11 anys per estudiar en qualsevol universitat pública de l'Estat. Aquesta és la seva resposta al cúmul de mobilitzacions dels estudiants contra el procés de Bolonya i just en la setmana que els actes i les reivindicacions han arribat al seu màxim. Segons el Claustre de l'Autònoma, no es tracta d'una represàlia política, sinó la resposta a unes conductes violentes d'aquests estudiants. No recorden, però, que van ser ells qui van convidar als Mossos a entrar al Campus i carregar contra els estudiants que s'havien tancat a la facultat de Ciències. I com deien els germans Dupond, encara diria més: el Rector i companyia s'acullen a la Normativa Disciplinària de 1954 per sancionar els estudiants, una llei franquista encara vigent a Bellaterra.

Aquest fet no ajuda gaire a aturar l'escala de tensió que han provocat els tancaments contra el Pla Bolonya. Des de fa setmanes, els estudiants de l'Autònoma i de la UB han inicitat diverses mobilitzacions per conscienciar a tothom del que significarà l'entrada d'aquest pla i per denunciar la manca de diàleg entre els rectorats i els estudiants. Un exemple han estat els referèndums que s'han fet a la UAB i en què han votat més gent que a les eleccions al Claustre de la Universitat. La resposta dels consells de govern ha estat tancar-se en banda i donar una setmana de marge als estudiants perquè deixin d'ocupar les facultats. No hi ha cap senyal de voluntat de diàleg, sembla que la seva única preocupació és intentar que 31 estudiants no puguin cursar els seus estudis en qualsevol altra Universitat.

No cal ser molt llest per veure que aquest procés no acabarà bé. Per primer cop molts estudiants tenen consciència d'un problema evident i estan disposats a tensar la corda. La seva lluita no és pas per deixar d'anar a classe o per riure una estona, sinó que darrere de les seves accions hi ha missatge i contingut. Mentrestant, però, el rector de l'Autònoma decideix que acaba abans el seu mandat amb el regal dels expedients. Les Universitats haurien de ser el primer germen de diàleg, participació i democràcia, però es veu que per al senyor Lluís Ferrer no és pas així.

Més a repressióuab

Dos anys

2008-11-26T13:03:00.004+01:00

Si l'altre dia parlàvem de l'any i mig de les eleccions municipals, ara toca parlar dels dos anys de les eleccions al Parlament de Catalunya. De fet, durant tota la setmana ens han bombardejat amb conferències sobre la valoració d'aquests dos primers anys. D'una banda i com era d'esperar, Montilla l'ha valorat positivament, mostrant el perfil propi de la Generalitat davant el Govern de Madrid, mentre Artur Mas i de la mà de David Madí ha iniciat la campanya: "la Catalunya que no va. L'empremta Montilla". Poca novetat, doncs després d'haver arribat a l'equador de la legislatura.

Si una cosa ha canviat amb el nou President és la manca de sorpreses. S'han acabat els dragon kahns, els 3% i les comparacions odioses. El nou govern no aixeca la veu per gairebé res i des que s'ha firmat la pau amb els mitjans de comunicació, ni tan sols La Vanguardia toca el voraviu. De moment, però, ni fets ni paraules. Montilla ens va prometre que veuríem les conseqüències de la seva obra de govern ben aviat, però seguim igual. Tenim un Estatut paralitzat, que gairebé ningú sap perquè va servir si encara no el podem aplicar, RENFE segueix sent del govern estatal i els rodalies continuen arribant a l'hora que volen... per no haver-hi no hi ha ni sequera després que el brillant Conseller Baltasar proposés treure l'aigua de l'Ebre.

Amb la manca de debat i d'accions desafortunades del govern, fins i tot l'oposició ha quedat congelada. Mas ja no sap per on atacar a Montilla, que és el més llest de la classe. Convergència viu en un estat de mirar més cap a dins que cap a fora, sobretot a partir que Unió no para de festejar als socialistes. La preocupació de Mas ara mateix és en Duran i la seva fal·lera de sortir a qualsevol fotografia. A l'hora d'arribar a l'opinió pública, doncs, el partit hi arriba coix i a deshora.

Tot això ens ha portat en un estat de letargia considerable. Els catalans vam quedar tan farts del procés estatutari que tenim una mena d'alergia als líders catalans. Ja han passat dos anys del segon Tripartit i ni ens n'hem adonat. Senyal, potser, que no ens deu interessat gaire.

Divuit mesos

2008-11-24T13:43:00.005+01:00

Dijous farà 1 any i mig just de les passades eleccions municipals. Divuit mesos en què, com és habitual en aquest poble, han passat moltes coses a l'Ajuntament. Aquest estiu vam viure un canvi de govern que va deixar al PSC a l'oposició i que va permetre a Convergència recuperar l'alcaldia 4 anys després. Aquest fet va provocar l'adéu de Jiménez de la política activa i el conseqüent procés intern dins dels socialistes que a hores d'ara encara no ha acabat pas. D'una banda, el govern lluita dia a dia per mostrar símptomes de cohesió i unitat, mentre que els tres partits de l'oposició viuen situacions prou diferents.

Tres mesos després que se signés el nou pacte de govern la sensació és que Convergència no té un executiu fort, sinó que cada regidoria va pel seu aire. L'exemple més clar és la notificació que Daniel Massagué va fer a la seva primera tinent alcalde, Maria Dolors Toda, mitjançant el Botlletí Provincial. Que un alcalde no sigui capaç de contactar amb una membre del seu govern demostra que alguna cosa no rutlla. És més, hi ha certs moviments i reunions d'alguns partits que conviden a pensar que aquest govern no arribarà al 2011. L'esquerda que ha obert la sentència que obliga a pagar 400.000 euros a Toda ha quallat i és ben clar que és un tema que va per llarg. CiU, a més, no acaba de marcar perfil propi i la imatge de Massagué no ha anat a més tot i tenir l'alcaldia. Això no vol dir que certes regidories no funcionin o no hi hagi voluntat de governar, sinó que la percepció a ull del torrenc és que d'unitat res de res.

Però si aquest govern sembla que no camini amb pas ferm, l'oposició tampoc estar per tirar cohets. Ja he dit que el PSC està en un clar procés intern de lideratge, en què es postulen els tres primers regidors que tenen a l'ajuntament, però cap sembla comptar amb la majoria dels seus militants. Els socialistes encara tenen 2 anys bons per buscar el seu (o seva) número 1 i d'aquesta manera encarar les següents eleccions amb garanties de tornar a guanyar. Altra cosa són els republicans, obligats a buscar noves maneres d'arribar a la gent. Esquerra sembla estancada tot i l'acord que van arribar els dos regidors i l'executiva del partit, i necessita de manera urgent obrir les seves portes i reformular un discurs que els ha portat disgustos. ABG, en canvi, és la formació que a priori està més tranquil·la. Lluís Suñé s'ha convertit en un líder conegut a Torredembarra i el fet de no haver entrat en cap equip de govern aquesta legislatura no els fa partíceps del desatre general a primera vista. Ara bé, després de l'aventura de Suñé com a cap de llista per Iniciativa a les espanyoles, s'obre la possibilitat que vagi més enllà i miri cap al Parlament. Si fos així, podria ser que no fos el proper número 1 d'ABG i aquí és on vindrien potser els problemes, ja que molta gent associa el seu èxit electoral al Lluís. Sense ell el partit ho podria tenir més complicat per repetir resultats o anar més enllà, però de moment això tan sols són suposicions.

El que és evident és que aquests 18 mesos no han servit per aclarar gaire els lideratges dels principals partits i encara menys perquè algun d'ells demostri ser eficient en la tasca de govern. CiU té l'oportunitat ara de convertir-se altre cop en l'epicentre polític, però repeteixo que la percepció és que aquest govern no té les coses clares. De fet, com part de l'oposició. Encara queda molt per al 2011, però el que ha passat en aquest any i mig serà clau per entendre com arirbaran els partits a les següents eleccions.

Celebrar

2008-11-20T12:19:00.003+01:00

Amb aquesta imatge de la Castantada iniciem uns quants dies de celebracions, així que fins la setmana que ve aquest blog no tornarà a parlar de coses serioses ni divagarà. Primer de tot, perquè avui un amic d'aquells de tota la vida fa anys, així que ja se sap, toca que ens convidi a alguan canyeta i ens faci riure una bona estona. De fet, avui li toca a ell fer anys, però dimarts li arriba el torn a l'últim del grup, que ja pujarà al carro dels 22 anyets. Per tant i en primer lloc, cap de setmana perquè el Raul i el Joan celebrin que ens atrapen i es van fent grans.

L'altra celebració és la Diada del Ball de Diables de Torredembarra, que es farà aquest dissabte i amb diversos actes per tancar la temporada. N'hi ha uns quants que necessitem vacances urgents i que tenim moltes ganes de dir adéu a una temporada brutal però cansada. Dissabte, doncs, i sense foc, arriba el protagonisme de l'entitat i dels seus membres. I encara que hi hagi algú que ens escrigui cartes i li agradés que deixéssim de sortir al carrer, ja tanquem la nostra 21a temporada! Foc i fum olor de sofre, torrencs!

Us deixo els actes per si algú vol compartir amb nosaltres aquesta festa:

A les 9:00h Matinades pel centre del poble. A les 8:30h al local.
A les 12:00h Des del Bar Unió, la Ruta de l'Estraperlo.
A les 16:00h Al patronat Antoni Roig, campionat I Trofeu Diable de futbol.
A les 20:00 Inauguració de l'exposició fotogràfica - resum de la temporada 2008/09 - al claustre de la Fundació Pere Badia.
A les 22:00h Sopar al restaurant Morros!I que segueixi la festa!!

Bones notícies

2008-11-18T16:16:00.003+01:00

Normalment en aquest blog s'ha parlat de l'esport torrenc per lamentar la mala situació de les instal·lacions i la poca implicació de tots nosaltres amb les diferents seccions, però aquest cap de setmana ha servit per ratificar la bona salut d'algun dels equips.

Primer de tot s'ha de felicitar el sénior femenó de Bàsquet, el Miuq UDT, que va aconseguir contra el Pare Manyanet el 8è triomf consecutiu i és ara colíder de 2a catalana. Per davant tan sols té el Vilanova, però cal recordar que són els 3 primers equips els que pugen a 1a Catalana. Es tracta d'un equip molt jove que ha aconseguit el seu millor inici de temporada dels últims anys i que sembla posicionar-se per lluitar per l'ascens. De moment la seva notorietat és molt baixa i els dies de partit el Poliesportiu Sant Jordi és mig buit, però de ben segur que si les noies del Pep García segueixen així, aquesta imatge canviarà.

Els altres protagonistes són els jugadors del primer equip de futbol. Fa una setmana l'equip va caure al camp del penúltim classificat per un contundent 6 a 0. Tot feia indicar, doncs, que la dinàmica de l'equip anava en línia descendent, però una victòria contra l'Oleastrum dijous i el 3 a 2 de diumenge contra el Campclar, han situat a la Torre tercera, just a un punt del líder. L'UDT, que acaba de pujar a primera aquesta temporada és una de les revelacions de la temporada, tot i que és un pèl irregular. De moment l'equip ja té la zona de descens a 10 punt, de manera que potser és hora de fixar objectius més elevats que la permanència. Els de Mora han demostrat que són capaços de gunayar al segon classificat i que saben llegir molt bé els partits i encara que potser no ho vulguin són un dels principals candidats a ,l'ascens o fer l'eliminatòria per pujar a Preferent. El passat diumenge el municipal torrenc va registrar una bona entrada, una imatge que s'hauria de repetir els propers partits, sobretot si la Torre segueix igual de bé. Tantdebò.

Ramon Barnils

2008-11-13T10:47:00.007+01:00

L'altre dia pensava si realment havia valgut la pena estudiar periodisme, si n'havia tret algun profit. El cert és que sí, tot i que potser ara que ja he acabat la carrera m'encamino cap a una direcció una mica diferent. Inevitablement, vaig caure en el record del perquè vaig estudiar periodisme, i em va venir al cap el Ramon Barnils, aquell home gran que fa molts anys va venir a sopar a casa i amb la seva irreverència i verb fàcil va convèncer a un noi d'uns 12 anys que fes periodisme, mentre li assegurava que no la valia la pena, que hi havia moltes coses millors a fer. Doncs bé, ahir vaig poder comprovar que la sala d'exposicions de la UAB li ret - per fi- homenatge amb un muntatge que ja vam poder veure a Valls ara ja fa més d'un any.

Recordo poques coses del Ramon, jo. Més que res perquè era un marrec que em limitava a escoltar durant sopars interminables i el Barnils va aconseguir que es fessin les 4h de la matinada i jo seguís amb els ulls oberts com a taronges. M'agradava la manera de gesticular d'una persona que no tenia pèls a la llengua, que era capaç de catalogar a Maragall de "bufanúvols" i fer articles a l'Avui sobre els Borbons quan ningú en parlava. Ell em va presentar un periodisme objectiu, d'investigació (sempre es feia aquesta pregunta: periodisme d'investigació? és que n'hi ha cap altre?) i modern. Sense casar-se amb ningú, en Ramon Barnils va aconseguir notorietat i participar en els principals col·loquis catalans perquè sabia el què deia i era un gran provocador.

Vaig tornar a veure l'exposició sencera. Fotografies amb amics, opinions de col·legues com el Vicenç Partal i el Ferran Torrent i una tria dels seus articles. Fa set anys que en Ramon Barnils va morir d'un càncer, a Figuerola del Camp. Jo llavors tan sols en tenia 15 i devia fer quart d'ESO, però ja llavors tenia ben clar que volia estudiar Periodisme, perquè algú, una nit i a altes hores de la matinada, m'havia ensenyat una manera de ser i d'actuar admirable. Gràcies Ramon, moltes gràcies.

El bon camí

2008-11-11T22:07:00.004+01:00

Com canvien les coses en el futbol. Tan sols fa 5 mesos que el Barça estava en plena crisi i ara ja és líder de primera divisió i va recollint elogis d'arreu d'Europa pel seu joc. Ara, potser, és el moment de recordar que el Barça va acabar la darrera lliga amb un vestuari totalment desfet i amb una crisi insitucional que recordava el final de l'era Nuñez i Gaspart. Laporta fins i tot va perdre la moció de censura, però com que calien 2/3 va seguir com a president, i a sobre amb l'arriscada aposta d'escollir a Guardiola com a tècnic. El Pep era un home de la casa, però sense experiència en la primera divisió. Doncs bé, en Jan ha aconseguit que ja faci més d'un mes que no es parli d'ell.

No estic dient que ara la gent estigui a favor de Laporta. Segurament si es repetís la moció de censura, es repetirien els resulats de l'estiu, però dubto que n'hi hagi un altre. Ell ja va dir que no es tornaria a presentar, de manera que acabarà el seu segon mandat, de ben segur. És més, aquest equip sembla que tornarà a marcar una època, encara que sigui efímera, com l'equip de Rijkaard. La joventut, la mescla de grans jugadors i treballadors o el fet d'haver millorat el mig del camp, fa que es pugui creure en aquest nou Barça. Amb Guardiola, la gent ha recuperat l'autoestima i no hi ha res millor que veure un home de la casa triomfant a la banqueta i que a sobre doni l'oportunitat a la gent de la pedrera, com el Sergi Busquets, un dels millors migcampistes d'aquesta lliga.

Potser és molt aviat per dir que Laporta l'ha encertat de ple. Però tot sembla indicar que els blaugranes tornaran a guanyar algún títol, i en canvi el Madrid patirà de valent, tant al camp com a la llotja. I aquesta és la millor manera perquè Laporta passi desapercebut i pugui marxar del Camp Nou sense mocadors. Potser no s'ho mereixi, per haver perdut la majoria de suports que tenia ara fa 5 anys, però si això significa que el Barça torna aguanyar i a enlluernar a Europa, benvingut sigui.

Insòlit

2008-11-07T17:06:00.006+01:00

La creditibiltat d'un equip de govern depèn en gran part de la coherència que demostren els seus integrants. És ben clar que s'acostuma a associar els càrrecs públics amb la intenció d'enriquir-se i escombrar cap a casa, i és per aquest motiu que un dels principals valors és l'honradesa. S'ha d'intentar separar sempre els negocis privats de les teves obligacions com a càrrec electe i, si cal, renunciar a una de les dues parts perquè la teva reputació i credibilitat segueixin intacten.

No és això el que passa ara mateix a l'Ajuntament de Torredembarra, on una vegada més es produeix una situació rocambolseca, kafkiana. Una sentència judicial obliga al consistori torrenc a pagar 387.973 euros a Maria Dolors Toda, l'actual regidora d'Urbanisme. D'acord que els fets van passar quan Toda era a l'oposició, però segons el jutge es reparteixen les culpes entre la constructora vinculada a la regidora i el tècnic del Consell Comarcal que va tenir un "descuit". Teòricament hauria de ser la regidoria d'Urbanisme la que preparés l'apel·lació, però -ai las!- resulta que la defensa i l'acusació són la mateixa persona.

Les paraules de Toda han estat: "Jo no porto aquest tema, pregunteu-ho a l'alcalde", de manera que se'n renta les mans. Massagué ja va emetre dimecres un comunicat en què informava que hi hauria recurs per no haver de pegur la seva part, però sense fer declaracions. És evident que la credibilitat és gairebé nul·la. Siguem sincers, qui creu ara mateix que l'Ajuntament farà el que podrà per evitar pagar a la primera tinent alcalde? Doncs em suposo que poca gent. Més que res, perquè costa d'entendre que, tot i sabent els contenciosos oberts entre Toda i el consistori, la resta de socis de l'equip de govern li cedisssin sense miraments la regidoria d'Urbanisme. Potser Massagué farà tots els possibles perquès s'anul·li la sentència, però amb episodis com aquest, la credibilitat de l'Ajuntament baixa encara més.

Yes, we can

2008-11-05T14:10:00.003+01:00

A hores d'ara tothom sap que Barack Hussein Obama ha fet història. I per moltes raons. El 20 de gener es convertirà en el primer president dels Estats Units afroamericà. Però no nomès aixó, sinó que ha guanyat unes eleccions de manera aclaparadora i en tan sols dos anys ha esdevingut la principal esperança de canvi d'arreu. El vencedor dels Estats Units ha convençut a més de la meitat dels votants amb un discurs de canvi, de progrés, d'esperança i, el que és més important, d'il·lusió.

Vaig aguantar fins a les 3h de la matinada seguint la nit electoral. Quan m'en vaig anar a dormir, en cap dels estats significatius i a priori dividit s'havia proclamat un guanyador. Ja hi havia indicis de canvi, però tot la percepció és que el resultat estaria més igualtat del que ha estat finalment. Obama ha obtingut una victòria que el permetrà governar tranquil·lament i obrir una nova etapa pel que fa en política interior i exterior. Ara bé, fins ara tan sols l'hem sentit parlar de valors, de sentiments. Caldrà veure com ho transforma en fets. Segurament el procés serà més lent del que voldríem, però aquesta matinada s'ha obert una porta cap al canvi, s'ha encès una llum dins de la mediocritat política mundial.

Obama és diferent per molts motius. No prové de l'establishment i ha derrotat primer a Hillary Clinton i després a tot l'aparell republicà. Durant la campanya ha rebut atacs pel color de la pell, per la família o pel seu segon nom, però ell ni s'ha immutat. Sabia que la responsabilitat va més enllà de caure en atacs personals i ha preferit fer el propi discurs que viure a remolc del que diuen els altres. Apel·lant a la il·lusió col·lectiva, al somni americà, ha aconseguit despertar a la població després de la letargia dels 8 anys de Bush. Una admiració que ha traspassat fronteres i que ens ha fet creure que un altre nou ordre mundial és possible. Obama té la responsabilitat de no fallar a milions de persones i d'aconseguir que es torni a creure en la política i en els grans líders mundials. Sí, sembla de pel·lícula. Només cal que al final guanyin els bons.

Hamilton

2008-11-03T15:49:00.004+01:00

Doncs sí, sóc dels que ahir veient la Fórmula 1 van quedar contents. Sí, sóc dels pocs que volien que Hamilton s'endugués el títol, però he de reconèixer que el que va passar a l'última volta, sobrepassa la imaginació de qualsevol. Mira que no sóc un fanàtic dels esports de motor i em costa entendre un esport que s'acostuma a guanyar i perdre segons l'estratègia de l'equip, però ahir vaig gaudir d'allò més amb la victòria de Hamulton.

És clar que amb l'aparició de Fernando Alonso, la fórmula 1 ha esdevingut un esport de moda al nostre país. El fanatisme i el nacionalisme espanyol han trobat en l'asturià un nou ídol i ambaixador del seu país. Els és ben igual que sigui un prepotent, cregut i xulo. L'únic que importa és que sigui espanyol. I aquest és el motiu pel qual Hamilton els fa tanta ràbia. Ell és igual de xulo i dèspota, però comet l'error de portar passaport anglès, de manera que tota la caverna mediàtica anava ahir amb Massa i es confessava "ferrarista" sense tenir ni punyeteria idea del que això vol dir.

No anava amb Hamilton perquè l'anglès amb caigués bé. És més, em suposo que el seu nivell d'egocentrisme deu ser d'un nivell altíssim, però la criminalització que ha rebut per part de la premsa espanyola ha estat brutal. Entre tots han aconseguit que la gent l'odïi i es produeixin casos com el de fa uns mesos a Montmeló. Potser és cert que amb l'afany de protagonisme de Hamilton, Alonso no va poder revalidar un títol que semblava cantat, però bé és un esport, oi? I si l'anglès va arribar amb opcions a guanyar, és del tot normal que les defensés. I el noi es mereix el premi com qualsevol altre, i el respecte de tots els qui han llançat merda sobre ell.

Opinar

2008-10-31T16:38:00.004+01:00

Sofia de Grècia ha hagut d'esperar 70 anys per poder dir la seva. I com era d'esperar ens hem trobat amb una persona conservadora, que no li fa el pes la idea dels matrimonis homosexuals i que creu que s'hauria d'ensenyar religió a les escoles perquè els nens "aprenguin d'on ve tot". Tot això en forma de llibre que ja és a hores d'ara una bomba informativa.

Més enllà de l'opinió de la reina, el debat se centra en el dret a opinar dels monarques. Durant molt de temps els reis s'han limitat a figurar sota el símbol del consens. No voten, no poden dir de quin equip són i encara menys opinar de política o de temes de debat social. Amb el llibre, es trenca el model existent i s'obre la porta al dret a opinar dels monarques. Ara bé, si ells poden opinar de qualsevol cosa, nosaltres també hem de tenir la capacitat de poder parlar, opinar i fins i tot criticar-los. O tots o ningú.

A mi m'és igual que la Reina m'ofengui amb els seus comentaris. És més, hi ha molta gent que diu coses que no m'agraden i que ataquen col·lectius dels quals em sento identificat. El que m'emprenya és que nosaltres no podem fer broma de la seva persona i encara menys de la seva institució. Si cremes una foto seva vas a la presó, si fas caricatures sobre ells et segresten la revista i no gosis dir que la monarquia parlamentària és un sistema obsolet i del passat. És evident i ho sap tothom que la monarquia està sobreprotegia, però ells en canvi poden explicar el que vulguin en un llibre...

Ha arribat a un punt que seria bo plantejar-se la posició d'aquesta família. No només no foten brot, sinó que cada dos per tres fan el ridícul. Entre marichalars i fills bastards, sembla més una telenovela d'aquelles sudamericanes, que el cap d'Estat d'un país. M'agradaria que algun dia sortís a la llum la relació d'empreses de tots els integrants de la família i els tractes de favor rebuts. Des d'aquesta posició és molt senzill donar la teva opinió en qualsevol llibre. Ara bé, que ningú gosi malparar dels Borbons...

Castanyada

2008-10-30T14:20:00.004+01:00

Demà 31 d'octubre el Ball de diables i els Nois de la Torre celebrem la festa de la castanyada amb una botifarrada popular i un concert de 4 grups de música. És una manera de recuperar una tradició que sembla que es vagi perdent amb el temps i de demostrar que aquestes dues entitats fan alguna cosa més que sortir per festa major. Cal dir que des del principi hem rebut el suport de la regidoria de Cultura, malgrat alguna petita descoordinació d'última hora. Suposo que es deu al fet que aquest departament ha rebut molts canvis en pocs mesos, però és evident que són coses que cal solucionar.

Amb la botifarrada i el concert celebrarem tal com toca la castanyada i de pas donarem el tret d'inici a la diada dels Nois de la Torre, que concentra la majoria d'acte el dissabte dia 1. Ara bé, sembla que hi haurà un convidat que no desitjàvem: la pluja. És per això que si plou traslladarem el sopar i la música al Casal, ja que és l'únic lloc viable que ens pot cedir l'Ajuntament.

Apa, ens veiem demà!

Bojos

2008-10-28T19:32:00.008+01:00

Sembla que ens hem tornat tots bojos perquè una ossa ha atacat a un caçador a la Vall d'Aran. Ara resulta que cal que tots aquests animals marxin de les muntanyes del Pirineu, ja que són un greu perill per a la població. És curiós: jo em pensava que eren les autoritats qui creien necessària la reintroducció d'aquest animal i per això havien deixat ara fa 2 anys a Hvala al Pirineu francès. Però un pobre caçador va gosar espantar-la i, clar, aquest monstre en forma d'ós va decidir atacar-lo. L'home apareix a la televisió amb un braç esguinçat i comença l'insistència informativa. El perill de l'ós esdevé un perill nacional i de tema cabdal en les discussions del país.

Diu mon avi que tota la vida hi ha hagut animals al bosc. I des de sempre l'home ha après a conviure amb ells, tot i tenir por. És lògic que trobar-se un ós no sigui quelcom gaire agradable, però bé que se sabia que n'hi havia en aquella zona. Deu passar que és més senzill tancar els animals en gàbies que anar en compte. D'aquesta manera un es pot sentir més segur i ja pot anar a caçar tranquil·lament pel bosc. És igual que hi hagi un ecosistema i que l'ós tingui el mateix, o fins i tot més, dret que tu a habitar en aquell espai. Tu ets més fort i la zona és teva. Diu el Consell d'Aran que és millor retirar-los, com si es tractés d'una propaganda o d'un objecte. El que passa és que és un tema d'Estat i tan sols falta un ple extraordinari del Parlament per tractar el cas de Hvala.

Encara que sembli mentida aquestes són les rucades que omplen pàgines de diaris i minuts dels nformatius aquests dies. És necessari trobar a Hvala i que pagui pel què ha fet. Algú recorda la grip aviar? o l'alarma de robatoris a les cases? La màquinaria informativa escull en tema i el fa de suma importància, fins que els governs actuen i anuncien grans mesures per frenar el caos social. Quan això ja ha passat, tot torna a la seva situació, encara que de tant en tant es trobin ocells morts en circumstàncies estranyes o sovint robin a casa d'un conegut. Ara això ja no mereix l'atenció dels media, ara es Hvala i la seva mala conducta el que ven, fins que aconsegueixin que alguna institució o altra foti els óssos lliures del Pirineu en algun zoo o circ. Preu per preu que els portin al Parlament, que com a mínim ens farà més gràcia veure els que manen quan surtin per la tele.

Escarabats i mosquits

2008-10-24T18:09:00.006+02:00

En l'últim post, l'Eloi Calvet, company casteller dels Xiquets, em contestava una frase que havia posat sobre Altafulla. En conya, havia fet un comentari sobre les poques ganes que tenien que hi anessin els Nois de la Torre. I és que ja sabem que entre escarabats i mosquits sempre hi hagut una certa distància. Sobretot dialèctica, perquè tots tenim amics al poble del costat. És més, es tracta d'una rivalitat més enllà de les persones, sinó territorial.

Si un posa al google (què faríem sense ell?) "Torredembarra Altafulla rivalitat", li sorgiran entrades relacionades amb els castells. De fet, és dels pocs àmbits on les dues poblacions estan en condicions semblants. En els últims anys, també s'havien viscut moments intensos en el futbol. L'any passat, per exemple, va ser l'Altafulla qui es va endur els dos derbis, però la Torre finalment (i per fi!) va pujar a primera, de manera que avui dia, el que facin els veïns és bastant igual. Hi ha qui diu que la rivalitat va desapareixent amb el pas del temps, i que ja només són quatre qui segueixen amb aquestes històries. Si és així, és una llàstima, sempre que aquest "pique" sigui tan sols de paraula, sense arribar mai a les mans.

El meu avi sempre m'explica històries de fa 50 anys, la majoria relacionades amb el futbol. En aquestes els Torredembarra - Altafulla i viceversa mereixen una atenció especial. Eren realment partidassos, sobretot perquè en els dos equips hi jugava gent del poble. En conec uns, també, que cada any i per Sant Antoni pujaven a l'ermita amb un matamosquits a la butxaca, ben visible. Era una manera divertida de tocar una mica el que no sona. Són moltes les anècdotes, com ara un dia dels innocents que els noms dels carrers principals d'Altafulla i d'alguns comerços van aparèixer canviats pels de la Torre. Són diversos exemples que demostren que amb el pas dels anys aquest relació especial continua.

Sóc del parer que aquesta rivalitat manté viu el sentiment de pertinença en un lloc. El dia que no fem conya amb els d'Altafulla, voldrà dir que el sentiment torrenc ja no és el mateix. Deia Raimon que qui perd els orígens perd la identitat, i d'alguna manera és el que ens passaria a nosaltres. És cert que ja no pot ser el mateix sentiment que fa 40 anys, quan els pobles eren més tancats i es coneixia tothom, però tot i així, aquest no és un argument per deixar-ho perdre. Mentre mirem de reüll el que faci Altafulla i anomenem ¨mosquits" als nostres veïns, això seguirà sent la Torre. I per molts anys.

Nois, nois!

2008-10-22T12:46:00.004+02:00

Si es tractés d'una pel·lícula, podríem dir que han tornat, tot i contradir el tòpic que les segones parts mai han estat bones. El passat diumenge i a Badalona, els Nois de la Torre van aconseguir descarregar el segon 3 d 7 de la temporada, tot un èxit, i més encara si tenim en compte els anys que la colla no aconseguia fer un castell de set fora de la Torre. Sembla mentida, però en tals sols un any, el Jordi Cañellas i companyia han aconseguit recuperar la il·lusió per fer castells a casa nostra. I no només això, sinó que la imatge exterior de la colla ha recuperat un crèdit que s'havia anat perdent amb el temps.

L'aparició dels Nois de la Torre va sacsejar el panorama casteller. La colla es va crear el 1975 i ja en el seu primer any de vida va aconseguir carregar el 2 de 7. Mai cap altre colla havia aconseguit en el seu primer any de vida aquesta fita. Els de la camisa blau cel es van convertir en la revelació castellera, i encara més quan amb dos anys de vida descarregaven el 3, el 4 , i el 2 de 7 per festa major i assolien el pilar de 6 el tretze de novembre, a Sant Jaume dels Domenys. Aquella temporada per emmarcar es va considerar com una fita pels cronistes de l'època, sobretot en una etapa en què molt poques colles tenien el pilar. La millor temporada, però, va arribar el 1982. Si mirem les dades, sobresurt l'actuació al Concurs de Castells, on els Nois van fer el 4 de 7 amb l'agulla, el seu únic 3 de 7 aixecat per sota i el 2 de 7 carregat. Amb aquesta actuació els de la Torre van quedar en una meritòria 5a posició. Per qui no cregui que les comparacions són odioses, podem recordar que en l'últim Concurs va ser la Jove de Tarragona qui va quedar cinquena amb el 2 de 8 amb folre, el 3 de 9 descarregat i el 5 de 8 carregat.

Va ser la dècada daurada dels Nois de la Torre. La colla gaudia de moltes sortides i camises i semblava que no tenia sostre. Diversos motius, però, van conduir a la colla a moments complicats i a una situació que va dir prou ara fa un parell d'anys. Cada cop hi havia menys gent a assaig i els castells de 7 havien desaparegut de l'agenda torrenca. A ningú se li escapava que era un moment crític, on fins i tot es van escoltar veus de dissoldre la colla. Però amb l'empenta del Jordi i els seus, la colla ha tornat d'on mai hauria d'haver marxat. Dos castells de 7 demostren que això no és pas flor d'un estiu i la feina feta durant la temporada encara portarà alguna sorpresa en forma de 4. Llàstima que els veïns, que ens havien convidat el dia 8 a actuar, hagin canviat de data. Suposo que no devien voler sentir el crit de Nois, nois a casa seva! Sempre ens quedarà Tot Sants...

PD: per cert, al blog del Mia Huguet podeu veure el vídeo del 3 de 7 a Badalona

Justícia

2008-10-20T14:21:00.005+02:00

Baltasar Garzón ha decidit altre cop ser el protagonista. Després de portades i portades de diaris per la seva creuada contra Pinochet, el jutge estrella se n'ha adonat que a l'Estat espanyol també n'hi va haver de dictadura i,en conseqüència, també es van cometre crims contra la humanitat. No cal anar gaire lluny per recordar execucions de pena de mort com la Puig Antich, signades pel Consell de Ministres, algun membre del qual encara és viu. Garzón ja ens té acostumats a això: és un magistrat que viu envoltat de polèmica, amb un bagatge curiós: va decidir entrar en política i esperava ser el ministre de Justícia de González, però aquest va preferir un altre. Va marxar amb la cua entre cames del Congrés dels Diputats i, casualitats de la vida, poc després va destapar l'afer dels GAL. A Catalunya el recordem més per altres coses, com quan va tancar independentistes catalans durants els JJOO de Barcelona perquè no es poguessin manifestar. Fins i tot el tribunal de Drets Humans ha donat la raó a aquests joves, però ningú ha parlat de Garzón.

Ara, però, he de dir que comparteixo plenament el camí que ha encetat. Ja era hora que la justícia parlés obertament de la dictadura i busqués els culpables. Perquè és cert que els dos bàndols van cometre barbaritats durant la guerra, però mentre que els crims arbitraris republicans eren a títol personal i mai sota el vist-i-plau del govern, les atrocitats franquistes van ser ideades i executades des dels comandaments superiors. Per no parlar de la repressió franquista, els assassinats com el del President Companys i les repressions contra cultures i llengües, amb conseqüències que encara són visibles avui dia.

El que costa d'entendre són els magistrats i fiscals que defugen la petició de Garzón, en consonància amb el discurs del Partit Popular. Han passat més de 30 i encara hi ha sectors que es neguen a acceptar el que va fer la dictadura. A tot arreu la història ha posat les coses al seu lloc, menys a l'Estat espanyol. A Xile finalment es va condemnar a la família Pinochet, a Itàlia Mussolini va ser desterrat, a Alemanya es va crear el tribunal de Nuremberg, a la Haya hi ha ex dirigents serbis que esperen judicis. A l'Estat, el dictador va morir al llit i alguns d'aquells ministres que signaven penes de mort, surten encara avui dia i ens expliquen que la memòria històrica és un disbarat i que cal mirar el futur. Seria hora que la justícia els demostrés que les barbaritats, les atrocitats i els crims, els van cometre ells i que, per mirar cap endevant, cal deixar ben clar el que va passar en el passat.

We can

2008-10-17T17:55:00.005+02:00

L'últim debat electoral a les eleccions dels Estats Units va ser el passat dimecres. Diuen els que n'entenen que era l'última oportunitat de Mc Cain per reduir l'avantatge d'Obama, que se situa entre els 9 i els 14 punts. Si aquesta fos la proporció a l'Estat espanyol, la victòria del senador demòcrata estaria cantada, però a Estats Units el sistema és totalment diferent, de manera que la Mc Cain encara no llança la tovallola. Sap que hi ha estats en què la diferència de vot és molt petita i que si guanya en tots aquests podria ser President. Està en joc la Casa Blanca i no s'escatiment esforços per poder arribar-hi.

Ha estat una campanya electoral totalment diferent al que ens tenien acostumats. En l'últim debat, per exemple, Barack Obama va tenir clar des d'un principi que no entraria en el joc de deslegitimar el rival i va buscar sempre el debat programàtic amb Mc Cain. Aquest fet va desconcertar el republicà, que veia com Obama restava impassible als seus retrets, així que li va sortir el tret per la culata. El veterà polític perseguia la imatge d'un Obama emprenyat que no va trobar. Ens el contrari, el d'Illinois va arribar a respondre: "John, jo puc suportar que em segueixis atacant les pròximes tres setmanes, però el poble americà no pot suportar 4 anys més de la mateixa política". Sobrietat i tranquil·litat davant atacs desesperats.

Malgrat els últims cops baixos, s'ha de reconèixer que Mc Cain ha aportat maduresa política en aquesta campanya electoral. Potser va cometre l'error de nomenar Sarah Pallin com a candidata a vicepresidenta, però ha sabut frenar a temps l'onada d'insults cap a Obama. Pallin era partidària d'una campanya agressiva, basada en atacar a l'altre més que a presentar el propi programa, i Mc Cain va defugir aquest camí. Fins i tot va aturar un míting perquè el públic va començar a insultar al candidat demòcrata i es van arribar a escoltar amenaces de mort. Mc Cain va assegurar que Obama era un home respectable i que no hi hauria cap caos si finalment accedís a la presidència. Unes paraules lloables en uns temps en què el discurs d'un s'acostuma a basar en la desacreditació a l'altre.

Tot i l'integritat del candidat republicà, sembla que la cosa pinta magre. Per ser president, Mc Cain hauria de guanyar en cinc estats en què la intenció de vot està molt dividida: Florida, Carolina del Norte, Virgínia, Ohio, Misuri, Colorado i Nevada. Passa, però, que Obama va primer en les enquestes de la majoria d'aquests estats. Sembla, doncs, que si no hi ha cap contratemps o gir radical, els democràtes ja toquen amb la punta dels dits la Casa Blanca.

Salut de ferro

2008-10-16T17:30:00.003+02:00

El Ball de diables de Torredembarra va actuar ahir a Port Aventura, conjuntament amb el Ball de diables de Tarragona. Es tractava d'una sortida atípica, en un carrer i per encàrrec, però va servir per tancar una temporada d'allò més llarga: va començar el febrer per carnaval i ha acabat a mitjans d'octubre. D'aquesta manera el ball passa un any més i ja en compleix 21 de la seva recuperació, i ho fa amb moltes ganes, en gran part gràcies a l'aire fresc que ha donat l'entrada de molta gent jove. Gairebé sense buscar-ho, la colla ha vist com en dos anys més de 15 persones s'han acostat al ball, amb les ganes de tirar foc i ser diable, perquè encara que sembla mentida, portar la cassaca vermella i els pantalons blancs és quelcom molt especial.

Ja fa 21 anys que el foc i la sàtira va tornar als carrers de la Torre. I des de llavors centenars de persones han passat pel nostre Ball, amb la intenció de recuperar una tradició perduda, reivindicar una cultura popular silenciada durant 40 anys i tocar una mica el voraviu. Perquè més enllà de cercaviles, a part de processons, l'ironia, la sàtira i i la reivindicació sempre ens ha acompanyat. I no només amb els versots, que tan sols són un dia a l'any, sinó amb un seguit d'actes paral·lels que fan una funció social important. Sense anar més lluny, d'aquí deu dies organitzem la festa de la castanyada amb els castells, i per Sant Joan, ja vam pagar el concert jove, tot i que impliqués treballar durant tota la nit.

Per celebrar aquesta salut de ferro, el Ball ha organitzat la seva primera diada, amb actes des de les 9h del matí fins a la matinada. És tracta d'una celebració interna, amb campionats de futbol, matinades i inauguració d'una exposició amb les fotografies de l'any del Ricard Cañelles, un dels nous fitxatges i magnífic fotògraf i fins i tot veurem el vídeo de l'any que ens està fent el Xavi Fornós. En definitiva, un seguit d'actes i regals que encara fan més gran un Ball que passa per un gran moment. I queda clar que sense la voluntat dels que van començar i van escollir el camí del foc tradicional, i l'energia d'aquesta gent jove que ha entrat i treballa com el que més, el Ball de Diables de Torredembarra no seria on és. I que segueixi així, tu!

Estació

2008-10-14T13:49:00.003+02:00

Deia el diari el Punt el passat diumenge, que la Generalitat estudia canviar el traçat que uneix Barcelona i Tarragona i estudia la possibilitat de fer passar el tren per mig de Torredembarra i Altafulla. Això sí, possiblement la via seria subterrània a la població veïna, no pas a la Torre. Com era d'esperar, els dos ajuntaments han posat el crit al cel, sobretot el nostre, ja que som experts en saber com es viu en una població dividida per dos gràcies a una carretera nacional i a una via del tren. Teòricament, en pocs anys la carretera passarà al consistori, de manera que ja només ens quedarà la via del tren. La solució, doncs, de canviar el traçat perquè passi pel mig del poble és una bajanada.

Des del meu punt vista l'ideal seria el soterrament de les vies. Sí, és car i difícil d'aconseguir, però si Tarragona ha aconseguit que es construeixi una nova façana marítima sense vies, perquè nosaltres no ho podem tenir? Ja va sent hora que el derrotisme torrenc es transformi amb ganes i il·lusió i això passa per millorar la cara d'un poble construït amb presses i sense coherència. Amb les vies soterrades i la carretera cedida a l'Ajuntament, s'obre la porta a tenir (per fi), una gran rambla, que uneixi el mar amb dalt la torre i que permeti a tothom gaudir d'un llarg espai urbà més enllà del passeig marítim. Aquesta zona, des de la Casa Gallega fins el col·legi l'Antina, és dels pocs espais on el nostre Ajuntament ens pot obsequiar amb una zona pública i verda de grans dimensions.

La solució passa per soterrar les vies o fer-les passar seguint l'autopista, opció que també es contemplava en l'article. Llavors, però, caldria un transport públic municipal eficient, que acostés a tots els usuaris al centre de Torredembarra. Cal tenir en compte que el flux de passatgers de la nostra vila és molt elevat, de manera que caldria buscar una solució. Tenir l'estació lluny del centre mai és positiu, i encara més si, a part de RENFE, hem de confiar en un altre. Sort que de moment, i sembla que com tot va per llarg, tot seguirà igual. Fins i tot aquella estació que ens recorda a la postguerra.

Fàstic

2008-10-10T11:46:00.004+02:00

Diumenge és el dia de la hispanitat. El dia de la "raza", que deien abans. Per celebrar-ho, el partit feixista Alianza Nacional, ha organitzat una manifestació pels carrers de Tarragona. La subdelegació del govern i l'Ajuntament de Tarragona han decidit posar quatre pedaços, perquè després no diguin que ells no han fet res: acordonaran la zona, impediran que ningú s'hi pugui acostar i tallaran el trànsit. Això sí, podran circular tranquil·lament pel centre de la ciutat, amb eslògans, banderes i pancartes feixistes. Les autoritats ens aconsellen no sortir al carrer, mentre els energúmens passejen tranquil·lament defensant el seu dret a manifestar-se.

No nego en cap moment que tothom tingui dret a expressar la seva opinió. Fins i tot aquesta colla de brètols, demàgogs i incitadors d'odi i violència. És la base de la llibertat d'expressió, però tot té un límit. El meu professor de dret a la informació i llibertat d'expressió em deia que la llibertat d'un acabava on començava la de l'altre. En el moment que les seves opinions i manifestacions van en contra de l'integritat d'altres persones s'haurien de prohibir. Just quan ens n'adonem que els seus símbols fomenten l'odi ètnic i territorial, no hauríem de permetre que sortissin diumenge el carrer.

Però és que podríem anar més enllà. Podríem parlar d'una famosa llei de partits que ha servit al PP i al PSOE per anular sistemàticament el 10% de la població d'Euskadi. Gràcies a una llei que ilegalitza idees i persones, els dos grans partits espanyolistes han fet veure que d'aquesta manera preservaven la democràcia. Mentrestant, però, deixen que partits feixistes com ara Alianza Nacional, surtin aquest diumenge al carrer. No els fa res que hi hagi agrupacions polítiques que insultin a la gent pel color de pell o per les seves idees, la seva única preocupació és l'independentisme basc. A aquesta colla de feixistes fins i tot se'ls deixa sortir pel centre de Tarragona el 12 d'octubre. Això sí, se'ls avisa que es portin bé, que no facin maleses. Talment com si fossin els seus germans petits.

Gespa

2008-10-08T12:41:00.005+02:00

Gairebé tots els camps de futbol de primera regional gaudeixen de gespa artificial. Gairebé. Com si es tractés d'Astèrix i Obèlix, existeix un petit reducte que s'hi resisteix, un camp on encara s'ha d'aplanar la terra i regar perquè no sigui massa dura. Exacte! Torredembarra, on sinó.

Ja han passat 4 jornades i la Torre ha oblidat ben aviat el primer partit de lliga. Després de perdre 3 a 1 contra el Deltebre, els blanc-i-blaus han guanyat els 3 partits següents amb números de líder: 7 gols a favor i cap en contra i ara ja són quarts. Tot i això, Torredembarra es va haver d'esperar al passat dissabte per rebre el primer partit com a local, ja que l'anterior es va jugar a Roda, per petició expressa dels jugadors. És més, la plantilla no acaba de veure amb bons ulls el fet de tornar a jugar a casa mentre sigui en terra. El club vol que mentre no hi hagi gespa artificial, l'equip segueixi al municipal torrenc, per qüestió d'ètica i perquè a hores d'ara no saben del cert si tindran el camp nou durant aquesta temporada.

Promeses i promeses. Segons sembla, ja fa més d'un any que la gespa hauria d'estar col·locada. Des de l'Ajuntament t'asseguren que la partida pressupostària ja està feta, que hi ha un concurs en marxa per determinar l'empresa, però res de res. Vam passar l'estiu sense notícies i ara tot semblava que tornava a arrencar amb un concurs per començar les obres al mes d'octubre, però ni rastre d'això. Des del consistori ja s'ha insinuat que ja ens en podem oblidar fins al febrer, mentre algun dels jugadors "estrella", ja comença a buscar equip. L'actual alcalde es va quedar esports, conscient que es tractava d'una regidoria difícil i amb molta feina a fer. De moment, la UDT va de mal en pitjor i la majoria de seccions han de buscar-se la vida per elles mateixes, mentre ningú és capaç de trobar el president. El bàsquet ha hagut d'improvisar patrocinadors, el volei ja fa temps que no és de la UDT i el futbol es troba sense el recolzament necessari per lluitar pel camp de gespa artificial. Potser és hora que l'Ajuntament agafi el toro per les banyes.

Històric

2008-10-06T11:50:00.003+02:00

Passaven just cinc minuts de dos quart de deu del matí quan els Castellers de Vilafranca entraven a la Plaça dels Braus de Tarragona. La intenció era ben clara: guanyar el seu quart Concurs i fer història. Però com a les bones pel·lícules, no estaven pas sols. Uns 1.700 aficionats dels vilafranquins els esperaven a la graderia, just a la dreta de les autoritats. Prop d’un terç de plaça verda, que encara es convertia més cridanera quan movien les bufandes, pancartes i una bandera gegant amb el logotip de la seva colla. L’altra favorita, la Colla Vella, entrava uns minuts més tard i se situava just a l’altra banda dels del Penedès. Els de la camisa rosada no podien ser menys: gairebé 300 persones van omplir la Plaça de soroll amb bastons inflables rosats i blancs. Les primeres conclusions ja es podien extreure tot i que el Concurs en sí no havia començat: el marxandatge a Vilafranca i a Valls havia d’allò més productiu els dies previs al 5 d’octubre.

Si bé el color de la plaça ja és un denominador comú, el que és cert és que aquest concurs cada cop s’assembla més a un gran show americà. “Speaker” mediàtic que confon algun castell, però que aconsegueix engrescar la gent. Pantalles gegants per a repetir la jugada i sucar-hi pa. Músiques estridents que conviden a l’emoció. On abans era el jurat, ara és espai reservat per a la televisió. Ja se sap, una imatge val més que mil paraules. Més de 200 periodistes que van seguir l’acte ho acrediten. El Concurs s’ha convertit en un espectacle àgil, dinàmic i atractiu. La presència de la televisió pública alemanya i d’una agència anglesa demostren la dimensió internacional d’un certamen que es podia seguir en directe per internet. En determinades coses el Concurs evoluciona, en altres no gaire.

Ja en la primera ronda els verds aconsegueixen descarregar el 4d9f i l’agulla, moment en què la grada verda esclata, desplega bufandes i la gran bandera, mentre s’escolten els primers tímids xiulets. La Vella contesta amb un p8fm carregat i d’esquena als verds que fa que els bastons tornin a sonar. Simplement una de cinc rondes, i amb això ja s’havia recuperat l’essència del Concurs. Ningú recordava ja les pors de les obres de la Plaça i la primera sensació en entrar que allò s’havia fet més petit. Lluny de fantasmes, pràcticament la totalitat del públic va agrair el sostre que s’estava col·locant, que permetia tenir ombra a la majoria d’ells. Tan sols els Castellers de Vilafranca i la seva gent eren els únics que en aquella primera ronda van rebre el sol, tot i que encapçalant ja des d’inici la classificació, de ben segur que no els molestà gaire.

La tensió entre la grada verda vilafranquina i la resta de la plaça es va succeir durant tot el Concurs. Un guió gairebé calcat vegada rere vegada. Però el què fa gran aquesta diada són els moments col·lectius. Instants en què el color de les camises desapareix i tots els castellers i aficionats premiem l’esforç d’algunes de les colles. Sobretot de les més petites, no sigui cas que aplaudim una que ens pot fer baixar una posició. Primer van ser els Castellers de Lleida, que, un minut abans de dos quarts d’onze, van descarregar un 2d8f apoteòsic, defensat fins a l’últim moment. La Plaça, que va sentir el castell com a seu, va ovacionar els lleidatans, una de les revelacions d’aquest any. Una hora després, poc abans del 5d9f carregat de la Colla Vella, el públic va començar a fer l’onada. Durant uns minuts fins i tot el President del Parlament, Ernest Benach, hi va contribuir. Semblava per uns moments que la festa dels castells allunyava rivalitats i dissolia les tensions anteriors. Però va ser això, per uns moments. Mitja hora després, quan el jurat confirmava que el 2d8 dels Castellers de Vilafranca estava carregat van tornar els crits, però aquest cop amb mocadors. Fins i tot va reaparèixer una frase que va camí d’esdevenir habitual: “Volem el vídeo”. Doncs el vídeo va arribar i va donar la raó als de la camisa verda. Res a dir. Vilafranca veia el quart concurs més a prop i la Vella no es posava les piles, fet que ho va confirmar la quarta ronda, que ja va ser definitiva. Llavors sí que la grada verda va esclatar, perquè sabia del cert que el primer premi viatjaria cap a l’Alt Penedès. Poc abans de les tres, la Vella renunciava a actuar a la cinquena ronda. La victòria verda ja era un fet. Llavors sí que van poder festejar sense xiulets ni mocadors una merescuda victòria. Una afició que ja havia guanyat a la grada, que havia arrossegat un nombre de persones mai vist havia fet història. De fet, com els seus castellers. Ben bé com el Concurs, que es va tancar oficialment a les tres i cinc minuts del migdia, tan sols cinc minuts més del què ens havien promès.

*Publicat avui al Diari de Tarragona

Potser sí

2008-10-01T18:59:00.005+02:00

Potser sí que el Tripartit haurà servit per alguna cosa. Enric Juliana, un dels millors cronistes polítics d'aquest país, defensava aquest matí a Els Matins, de TV3, la figura del català emprenyat. Assegura que Espanya ens ha insultat i que això els catalans no ho podem permetre. Tota la raó, company Juliana. Però de fet, ja fa temps que els espanyols ho fan això, de jugar a la puta i la ramoneta. El que passa, potser, és que amb Jordi Pujol com a President i la tàctica del peix al cove, el discurs majoritari era el d'anar fent, poc a poc, sense aixecar massa la veu. Eren èpoques de pactes en hotels i de millores de finançament sense Estatut. Llavors no existia el català emprenyat, sinó el bon català, amb aquell nacionalisme tan artificial de la senyera, la sardana i el barça.

Però, ai las!, arriba un dia en què els teus ja no governen i pots parlar d'expoli fiscal i deute històric. Arriba un dia en què tu ja no ets al govern i no esculls la tàctica per a negociar. I no només això, sinó que resulta que el partit que governa l'Estat és del mateix color que el de la Plaça Sant Jaume. És el moment perfecte per a reivindicar el català emprenyat, per demanar tota la fermesa que no ells no havien tingut mai. No vull dir que no tinguin pas raó. Ja fa temps que n'estic d'emprenyat, jo. De fet, des que tinc ús de raó, des que ens volien colar el pla hidrològic, decrets d'humanitats i altres coses. El problema, doncs, no és de color polític, sinó de territori. Passen els anys, es van alternant PSOE i PP i la resposta sempre és la mateixa.

És per això que em sona a conya que La Vanguardia abanderi el català emprenyat. Ells que durant tants anys s'havien mostrat lleials a qui manava, ara es rebelen. Ells, que havien col·locat l'actual director perquè era amic d'Aznar, ara reivindiquen. Potser sí que el Tripartit haurà servit d'alguna cosa.

La ressaca del derbi

2008-09-29T11:58:00.005+02:00

Fins fa un parell o tres d'anys deien que els derbis barcelonins ja no eren com abans. Acostuma a passar això, el futbol no s'escapa de les famoses reminscències del passat. Però ja fa un temps que els barça - espanyol i viceversa tenen tots els ingredients necessaris per ser un partit i futbol amb tots els ets i uts. Fins i tot per llogar-hi cadires.

Actualment el Barça té millor relació amb la directiva del Reial Madrid que amb la de l'Espanyol, i ja és dir. Des d'aquell afer Saviola, que Sànchez Llibre no en vol saber res de Laporta i fins i tot el van declarar persona non grata a Montjuïc. Hi ha una tensió quan es troben que es pot tallar en ganivets. Ni dinars de directives ni fer front comú per a res. Els pericos no perdonen que el Barça no volgués cedir Saviola a l'Espanyol i li tenen jurada a Laporta. Només faltava que dissabte algú a la llotja li recriminés l'actitud d'uns quants Boixos Nois, quan ell ha estat l'únic president, i repeteixo, l'únic, amb la valentia de dir prou a aquella colla de violents. Mira que cada dia que passa em cau més gros, però entenc perfectament l'actitud del president del Barça a Montjuïc. I faltaria menys. El que no em puc empassar és el victimisme de Sánchez Llibre, parlant de robatori i de lligues prostituïdes. Aquest senyor no és seriós i menys després de veure que l'espectcle arbitral va esquitxar a tothom. Però bé, això ja són figues d'un altre paner.

El que celebro és que el Barça jugués amb 7 homes de la pedrera titulars i l'espanyol amb 6. Això sí que fomenta el derbi, ja que aquests 13 han jugat moltíssims partits com aquest en categories inferiors. Ells sempre han considerat a l'atlre com el gran rival a batre, ja que són lligues amb delimitació territorial. Piqué ja ho deia el dia abans, que li motivava més aquest partit que no pas un contra el Madrid. I això es va traduir en intensitat en el camp i amb la sensació que el què estàvem veient era més que un partit.

No ho he dit fins ara, però vaig tenir la sort de presenciar en directe el partit. Això sí, envoltat de gent de l'Espanyol i a l'altra banda (per sort) de les bengales. El que era un dels millors partits entre els dos equips de Barcelona que recordo, va quedar greument tacat per l'actitud d'uns quants poca vergonyes. Anar al futbol ha de ser màgic, especial. Has d'animar el teu equip i no cal que callis en cap moment. Però el que es va veure dissabte és de jutjat de guàrdia. Aquesta gent no li agrada al futbol i a sobre no ajuda gaire a la imatge de la samarreta que porten. És una llàstima que encara hi hagi gent que aprofiti un club i un colors per exercir la violència. Però tot i i això, tan sols el Barça ha tingut la valentia de dir prou, de parlar clar i treure a la llum la posició de privilegi que tenen els radicals. Seria hora que tots els altres fessin el mateix.

Entre tots

2008-09-24T16:41:00.007+02:00

Comentaven en el meu últim escrit quines solucions hi havia per evitar l'avorriment i l'aturada general ara que arriba l'hivern a la Torre (de fet a tot arreu). Algú, molt encertadament, deia que en el fons és culpa de tots nosaltres, que a vegades esperem que ens ho donin tot fet. El paper de les persones i de les entitats és i ha de ser clau, però bé és cert que sense l'ajuda i/o el patrocini de l'ajuntament la cosa es torna molt difícil.

Si ens centrem en la vessant cultural, és evident que tenim un dèficit d'infraestructures. Som un poble que consumeix cultura i tenim moltes associacions d'aquest caire, però no tenim sales habilitades ni per fer exposicions amb cara i ulls ni per entrar a formar part d'un circuit habitual de cultura. Ens manca un teatre auditori de forma urgent i no tenim cap sala per fer-hi concerts amb capacitat per a més de 100 persones. A l'estiu s'agraeix estar a l'aire lliure, però amb el fred tot es complica.

D'altra banda, hauríem d'anar més enllà de les festes majors. És cert que cal repensar moltes coses de Santa Rosalia, però existeixen altres dies que calen recuperar. D'aquí no res hi ha la castanyada. Per cap d'any un grup de joves van muntar una festa al casal que va ser un èxit i que es va haver d'acabar a les cinc i mitja per no molestar els veïns. Ells ho van fer desinteressadament i van aconseguir que per primera vegada molts joves (i no tan joves) estiguéssim junts per donar la benvinguda al 2008. Sé que tenen la intenció de repetir-la, però volen anar més enllà de les 5 del matí. Cal, doncs, un espai que ens permeti aguantar la festa fins a altes hores i no haver d'agafar el cotxe per anar a un altre lloc. Carnaval, per exemple, arriba dos mesos després. Fa temps havien vingut orquestres al Castell. L'any passat el Casal, ple de gom a gom, va acollir un DJ, tot i que molta gent era en una discoteca del Polígon, ja que donaven gairebé més diners en premis que l'ajuntament.

Són exemples d'actes que permetrien mantenir l'essència de les festes i anar més enllà de l'estiu. Repeteixo que és evident que les entitats han de col·laborar per solucionar el dèficit d'actes durant aquests mesos, però també cal la voluntat des del consistori perquè aquestes festes, que van més enllà de la nit, no passin desapercebudes. Ja ho va dir el seguici en el manifest del 3 de setembre, amb diàleg es poden fer moltes coses. Per Sant Joan, per exemple, els diables vam pagar part de la revetlla, perquè era l'única manera d'allargar la nit. Estic segur que entre tots es poden aconseguir moltes més coses.

Tanquem la paradeta

2008-09-22T00:30:00.004+02:00

Demà arriba la tardor. Per molta gent això signifca que s'ha acabat el parèntesi estival. Desapareixeran, per tant, les sortides nocturnes entre setmana, les escapades a la platja i l'alteració del nostre horari habitual. Per a mi mateix, per exemple, significa que he de tornar en una setmana cap a Barcelona a iniciar un màster després d'acabar la carrera el passat juny. Per a la Torre, la cosa encara està més magre: toca hivernar fins el proper mes de juny.

Som un poble turístic atípic. Durant els tres mesos que dura l'estiu acollim gent que ve en busca de tranquil·litat, fugint de la massificació i del turisme de borratxera. Això sí, trobaran establiments oberts cada dia i podran fer una copa fins les 3h o les 4h de la matinada. Fins i tot tindran fires per als més menuts i paradetes per comprar algun collaret de record. A partir del 31 d'agost, però, tot això s'acaba. Tornen les terrasses buides al passeig marítim i la calma excessiva al port i els seus voltants. Centenars de pisos quedaran buits sense que ningú pugui optar a un lloguer econòmic. Els seus propietaris continuen guanyant més diners llogant-los exclusivament de juny a setembre.

Altre cop els joves serem dels que ho tindrem més magre. Com que la regidoria de Turisme ha acabat la seva feina i la de Cultura tan sols s'ocupa de les festes majors, haurem de sobreviure com poguem fins a nova ordre. De dilluns a divendres ben tancats a casa, sopar aviat, veure la telenovela i a dormir. I ara més que mai, que hi ha crisi.

Tot, però té sempre una lectura positiva. Ja no ens estressarem tant perquè el del nostre davant amb matrícula de Barcelona no posa l'intermitent. Podrem anar a comprar al Caprabo i aparcar-hi ben a prop. No ens tornarà bojos caminar pel Carrer Nou. Alguns tornarem a trobar aparcament al carrer de casa. Altres no allargaran els seus horaris per tenir-los contents. Podria seguir fins a cansar-me. Però tot i això, tot i la conya que ja va explicar prou bé la Núria en aquell versot, cal que no oblidem que ens toquen sis mesos d'esdevenir poble dormitori. I això no és una bona notícia.

Feina a fer

2008-09-18T16:45:00.005+02:00

El cercle d'Estudis Sobiranistes ha publicat un estudi en què s'afirma que el 35% dels catalans votarien a favor de la independència de Catalunya. El treball recull que la decisió recauria en un 20% de votants que es declaren indecisos. El titular que fan alguns ja és ben clar: la independència és possible.

Jo sempre vaig en compte amb aquests estudis. I encara més si qui el fa, el produeix o l'impulsa és un dels actors que entren en joc. Prefereixo guiar-me pel que llegeixo als diaris, escolto al carrer i vota la gent. O una teràpia que resulta més feixuga emocionalment: vés a qualsevol dels dos instituts de Torredembarra, passeja per allà, parla amb els professors i te n'adonaràs que la cosa està molt magre. Ja no és qüestió de la llengua, que hauria de ser indeferent quan parlem de sobirania, sinó per la concepció de país que tenen molts adolescents. Encara que em pesi dir-ho, la moda és ser i sentir-se espanyol, i de la roja. És per això que no m'acabo de creure les enquestes que posarien a l'abast la independència en un hipotètic referèndum. I tant de bo tinguessin raó, però crec que tan sols porten una falsa correlació de forces que no ens fa cap bé.

Hi ha encara molta feina per fer. Més de la que ens pensem. Si ens limitem a treure estudis que ens són favorables ens quedarem en això. En il·lusió i bones sensacions. Cal treballar amb el nostre futur, cal treure l'estigmatització que el català és només per a "catalufos", cal convèncer a tothom que es pot sentir d'aquest poble. O com deia ahir a la nit Obrint Pas a la plaça de la Font de Tarragona, quan cantava uns versos de Vicent Andrés Estellés: "No et limitis a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu".

Futbol a la torre

2008-09-15T21:15:00.005+02:00

El passat dissabte la Unió Deportiva de Torredembarra va debutar a primera regional perdent per 3 a 1 al camp del Deltebre. Els torrencs han tornat a aquesta categoria després de massa anys sense ser-hi amb una derrota que no fa justícia a la gran pretemporada que l'equip havia realitzat. A causa de l'ascens, el conjunt té moltes cares noves. La majoria, però, d'aquí, de la Torre. I sort d'això, perquè dubto que els responsables del futbol haguessin trobat una desena de jugadors disposats a cobrar menys de 180 euros al mes mentre a la majoria d'equips de primera regional els paguen gairebé el doble. Alguns encara tenen més mèrit, ja que els hi deuen la meitat del sou de l'any passat i ja saben que no el cobraran. I tot i això, segueixen vestint la nostra samarreta.

Avui dia és molt difícil trobar patrocinadors per un equip com la Torre. La solució és que siguin els propis jugadors els encarregats de trobar gent disposada a pagar. La samarreta de l'ascens la patrocinava el bar tennis de Tarragona, propietat del Josep Maria Sunyé, porter. La d'entrenament. en canvi, li ha tocat al Vicente i és Vicsan qui patrocina. És ben clar, però, que els jugadors no poden arribar a tot arreu i els poblemes segueixen. L'altre dia, per anar a l'Ebre a jugar, ho van haver de fer en cotxes particulars, de manera que potser a final de mes acabaran perdent diners i tot.

Queda clar que es tracta d'una situació que té data de caducitat. Arribarà un dia que els jugadors se'n cansaran, de perdre diners i ens quedarem sense futbol, ara que havíem aconseguit un ascens històric i que hi ha un equip per a somiar. No és cap broma: la plantilla que s'ha format pot aspirar a Preferent en un parell o tres d'anys. Per això, per recuperar la millor versió del futbol a Torredembarra cal la implicació de tots i cada un de nosaltres. Fer-se soci d'aquesta secció de la UDT costa tan sols 50 euros l'any. Jo tinc clar que em faré soci. I tu, què en dius?

Diada

2008-09-12T09:25:00.004+02:00

Normalment acostumo a queixar-me en aquest bloc. Sobretot de política municipal, on és tot és molt difícil i sempre hi ha més ombres que llums. A la Torre, a sobre, estem distrets cada dos per tres, de manera que aquell rum-rum és sempre present. Els que em coneixeu ja sabeu que l'actual pacte a l'ajuntament de la Torre no em fa trempar, que diguem. Però avui, 12 de setembre, l'endemà de la Diada Nacional de Catalunya no em puc estar de felicitar el nostre alcalde, en Daniel Massagué.

No ho faré pas per l'acte institucional en sí, en què hi va mancar l'ofrena floral del seu partit, sinó pel discurs que ens va oferir just abans que sonessin els Segadors. Massagué ens va parlar de la lluita del nostre país, de manca de llibertat i del viatge Ítaca, i fins i tot va llegir un tros del poema. El nostre batlle es va mostrar convençut d'arribar-hi i va acabar el discurs amb un solemne Visca Catalunya lliure que va deixar garratibat a més d'un dels seus companys d'executiu. A mi, deixant de banda partits polítics, em va sorprendre. Em va sorprendre i em va agradar el seu gest valent. Perquè estic segur que amb la cara de circumstàncies de la Toda i l'Oviedo no devia ser pas senzill. Suposo, també, que aquest deu ser el primer alcalde que parla obertament d'independència i després de més de 30 anys ja tocava.

El que no he entès, i això sí que té a veure amb tots els partits polítics, és perquè no ens hem adherit al centenari de l'estelada, que complia 100 anys o perquè no onejava la senyera en tots els edificis municipals. Les paraules se les emporta sempre el vent. Els gestos, en canvi, poden durar tota una vida.

Ofrena

2008-09-10T16:50:00.005+02:00

Demà no hi haurà l'habitual ofrena floral a la Torre de la Vila. El nou equip de govern de Torredembarra ha decidit prescindir d'aquest acte, tot i que es mantindrà el concert i els pilars dels Nois de la Torre. Hi ha qui m'ha dit que s'han carregat l'ofrena perquè altres anys hi va haver problemes. Algú altre hi veu la mà del Partit Popular. Jo, més enllà de disgustar-me, ho considero un greu error, sobretot perquè s'ha fet sense tenir en compte les entitats que hi participen i els partits de l'oposició.

Pot ser que no hi anava gairebé ningú a la Torre de Vila. Però els gestos són els gestos, i es tracta d'una rutina que es repeteix a la majoria de poblacions catalanes i serveix per retre homenatge a la gent que va perdre la vida per defensar el nostre país. Un reconeixement a totes aquelles persones anònimes d'arreu del país (també de la Torre) que durant anys i panys han gastat el seu temps per lluitar per uns ideals, per morir per un somni, per aconseguir la llibertat. Demà, mentre mitja Catalunya oblidarà discrepàncies ideològiques i realitzarà l'habitual ofrena de flors, la Torre amagarà el cap sota l'ala.

M'acaben de dir que el PSC, Alternativa i Esquerra han decidit fer l'ofrena, independentment de l'equip de govern. Sembla mentida que sigui Convergència qui hagi decidit eliminar l'ofrena i el PSC qui demà, diada nacional de Catalunya, es reivindiqui, no?

La nostra festa a la nostra plaça

2008-09-06T16:39:00.004+02:00

El millor moment de la festa va ser, sense cap mena de dubte, quan el Lluís Batet, membre dels nois de la Torre va llegir el manifest conjunt del Seguici:

El Seguici Popular de Torredembarra considera que la Festa Major de Santa Rosalia, com a manifestació de cultura popular, ha de centrar els seus actes als carrers i places més significatius de la nostra vila.

És per aquest motiu, i basant-nos en l’actual festa major i la passa del Quadre de Santa Rosalia, que reclamem recuperar les revetlles a la nostra plaça, la Plaça del Castell.

Volem deixar clar que no parlem sota cap color polític ni ideològic. Simplement, creiem oportú expressar la voluntat d’una majoria representada avui pel Ball d’en Serrallonga, els Nois de la Torre, la Virgília, l’Agrupació de Balls Populars i els Ball de Diables. Considerem que el diàleg ha de ser fluid entre entitats i els nostres representants. Per aquest motiu estem oberts a mantenir converses, tenint clar, però, que cal mantenir el nucli antic com a epicentre de la nostra festa.

La nostra festa a la nostra plaça!

Torredembarra, 4 de setembre de 2008

(Signat pels presidents de TOTES les entitats del seguici).

SR-08 II

2008-09-05T10:17:00.007+02:00

Dimecres 3 de setembre, 17.00h: Última prova del paper dels versots que es curra el Pijuan a la seva impremta. Les imatges són molt bones, imprès encara queda millor i fins i tot tenim temps per corregir alguna falta.

18.00h: Arribada al local dels diables. Ja es comença a fer caliu. Barbes tenyides, llamp vermell en algun que altre cap i moltes ganes de posar-se la cassaca i sortir a la cercavila. Els més llestos ja han trobat les ampolles de cava i els habituals brindis de festa major són un fet. Alguns, però, s'exilien a l'altra banda del Patronat per fer l'últim assaig de versots. Just quan passen 5 minuts de dos quarts de set fotem el camp.

19.55h: arribem a la plaça de les monges. La gentada que hi és ja escolta els nostres timbals i ens obre el pas. Ara sí, la sensació de festa major és màxima, i més encara quan s'encenen les primeres carretilles del ceptrot del Llucifer. Comença la nostra Santa Rosalia.

21.00h: acabem la cercavila amb una gran encesa. Servidor ha de curar-se una cremadeta de res a l'ambulància (massa acostumats a les meves pupes) i ja ens disposem al sopar de festa major. Amb la samarreta que hem preparat per la festa d'enguany sopem vora 100 persones al local. Tots diables, virgílios, col·laboradors i amics. És el sopar més esperat de l'any, perquè a part de ser-hi tots hi ha unes ganes brutals de festa. Arriba un dels altres moments més especials de la festa: l'habitual concurs de porró. Any descafeïnat, ja que els finalistes de l'últim concurs es van conxorxar per acabar aviat. El guanyador va ser el Pepe, que ja va ser coronat nou rei.

00.20h: arribem al concert de festa major, al pàrquing. Ha costat arribar-hi, però ja hi som. Moment de fer el ruc, de ballar, de saltar, de riure, de còrrer pel pàrquing amb les xarangues i de parlar amb gairebé tothom. Sense voler se't fan les 6.30h de la matinada i te n'adones que aquest any no hi ha empalmada, que ja s'ha acabat tot i que si vols empalmar et queden vora dues horetes de vagar carrer nou amunt i avall. Solució? marxar cap a casa a dormir. Per primera vegada en molts anys.

9.50h: despert i vestit i cap a ofici. Passa la corporació municipal amb la majoria de regidors. Encesa i esmorzar al bar l'astut. No falta de res: llangonissa amb fesols, embotits, amanida, truita, sipia, ensaladilla, callos i molt pa. Bastanta aigua també, per cert. La nit encara fa estralls entre els diables. Sortida d'ofici i a preparar el ball parlat.

14.00h. Comença la subhasta benèfica d'apadrina un regidor. La gent sembla que riu i col·labora d'allò més aixecant els cartells. Anem bé. Versots. El de la Núria Batet és brutal. La gent encara riu. Seguim bé. La Toda no hi és, s'ha excusat (no sentirà el ja famòs Hola, Maria dolores!). Amb la cançó la gent alucina. El mateix final de sempre, lluitem i els àngles ens guanyen. Massa vist, jeje.

15.30h: Dinar alternatiu de festa major entre els diables apàtrides. Això de no tenir el dinar de festa major familiar, també té el seu costat positiu. Panxa plena i forces recuperades pel gran moment de foc de la festa major: la carretillada.

17.45h: ja estem al local. Acabem d'emmetxar i preparar la pirotècnia. Arriba la gent, ho carreguem tot i comencen els nervis interns. Baixem a la plaça del Castell, muntem la taula i deixem els ceptrots preparats. La plaça està encintada i l'assignatura pendent seguirà sent-ho: no aconseguir que la gent s'apropi al foc.

21.00h: Tot i això hi ha una gentada. S'apaguen els llums, s'encén el terra i comença el foc. Els primers muntatges funcionen, ja respiro més tranquil. Setze minuts després l'encesa final omple la plaça de foc. Crits, alegria i molta gent felicitant-nos. Ho hem aconseguit, hem fet una gran carretillada!

22.30h Sopar fi de festa al local. Amb un projector veiem en pantalla gegant el ball parlat i riem molt. Amb la carretillada quedem bocabadats. Canvia molt ser a l'altra banda del foc.

00.30h Santa Rosalia 08 s'apaga lentament... Moment per anar a dormir satisfet. Ja hi tornarem l'any que ve.

SR-08

2008-08-28T13:00:00.008+02:00

Aquest blog i el seu administrador anuncien solemnement que en motiu de la festivitat de Santa Rosalia, aquest espai quedarà tancat fins al dia 5 de setembre. Apa, que és moment de gaudir del repic de campanes, del pregó, la capta, la desvetlla de gegants, els concerts vermut, les cercaviles, els balls de festa major, els concerts (encara que siguin pocs), els versots dels diables, la carretillada...

Us animo que pengeu el vostre domàs, la vostra bandera de Torredembarra o senyera al balcó, que sortiu i ompliu la festa, que gaudiu amb el seguici, que rigueu amb els versots i els seus diables, que empalmeu el dia 3 de setembre, que feu pinya amb els Nois i un llarg etcètera tenyit de festa. En definitiva, que arriba la nostra, la vostra, la teva i la meva festa major, que és hora de passar-ho bé i reivindicar, assistint a tots els actes possibles, que volem que la festa major d'aquest any sigui tan sols un miratge i recuperem, el 2009, la millor cara de Santa Rosalia...

Visca la festa Major!

Visca Santa Rosalia!

La màgia dels castells

2008-08-27T09:28:00.006+02:00

Dissabte ja arriba Sant Fèlix, un dels punts àlgids de la temporada castellera. Aquest any, però, és parell i això significa que a l'octubre hi ha concurs. Vilafranca és el primer pas, un punt de sortida d'un mes de setembre intens, que ha de servir per mesurar forces de cara al concurs. És per això que l'actuació de dissabte fa temps que està marcada al calendari. Per això i tantes coses més.

Aquest és un any casteller estrany. Des del boom casteller dels últims 10 anys ens havíem acostumat a veure castells de gamma extra des de finals de juliol. Aquest any, però, som pràcticament a 30 d'agost i (si apartem els pilars) el màxim castell ha estat el 3 d 9 amb folre. Castellers de Vilafranca, Colla Vella de Valls, Colla Joves de Valls, Minyons de Terrassa, Capgrossos de Mataró i Xiquets de Tarragona l'han aconseguit descarregar. Màxima igualtat, doncs. És cert, però, que és una lectura enganyosa. Terrassa no va al concurs i Capgrossos i Xiquets no entren en cap travessa per guanyar-los. La clau, doncs, està en les dues de Valls i Vilafranca, i més concret entre la Vella i els verds.

Dissabte passat ja vam viure un dels primers episodis de rivalitat a El Catllar, quan la Vella va descarregar el seu primer 3 de 8 amb el pilar de la història. Vilafranca, que tenia en ment i assajat el 2 de 8 amb folre, no s'ho va pensar dos cops i va aixecar la mateixa construcció. Quan el pilar va quedar sol, en Miret el va girar completament de cara a la Vella, i llavors ja van començar els crits, els recordatoris i algun altre record per alguna mare. Una bona prèvia de Sant Fèlix, sense cap mena de dubte.

No cal oblidar Torredembarra, que viurà la seva diada de Santa Rosalia el proper 7 de setembre, amb els Xiquets de Tarragona i la Vella de Valls. L'actuació cau just una setmana abans de la diada especial de Santa Tecla, de manera que podríem viure i veure bons castells. Però la nostra atenció s'ha de centrar en els de la camisa blau cel, que tenen l'oportunitat de recuperar els castells de 7 quatre anys després. Durant tota la temporada s'ha fet molt bona feina i de ben segur que d'aquí dos diumenges es veurà a plaça. Entre tots hem de fer que el dia set, els Nois tornin a ser de 7!

De nit

2008-08-23T18:05:00.004+02:00

Resulta que gent que conec ahir a la nit va fer un "botellón" d'aniversari. Resulta que ells volien anar a la platja, però amb la pluja es van haver de conformar amb el pont subterrani del Passeig de la Sort. Resulta que al cap de poca estona hi va arribar la policia. Resulta que al final es van quedar sense festa i sense cap ampolla. Què van fer llavors? Doncs cap a la plaça de la font, en un dels bars que hi ha. La majoria a les 02.00h ja eren dormint. No es tracta de començar un debat sobre el botellón a Torredembarra o sobre l'actuació de la policia amb gent de 18, 19 i 20 anys (que per cert, diuen que va deixar molt que desitjar...), sinó de la poca oferta que aquesta gent té quan arriba el cap de setmana.

La Torre no està pensada per als joves. O potser seria millor dir que mai ningú ha pensat en els joves. Es va crear un Port Esportiu i es va dividir en bars de nit i restauració. Deu anys després, els restaurants guanyen per golejada. S'organitzen autobusos els dies de concerts de gent gran a Cal Llovet i a la Zona Esportiva, però mai ningú ha pensat que cada dissabte molts joves pugen al Polígon amb el seu cotxe. Els xiringuitos de la platja, que obren tan sols a l'estiu, són obligats a tancar a les 03.00h en punt pel descans veïnal, tot i que els dos primers estan a més de 30 metres del Passeig Marítim. I podríem seguir amb frases i frases d'exemples de la manca d'oci nocturn a la nostra població.

No sé perquè he recordat que en Daniel Massagué i Convergència portaven alguna proposta per tal d'ampliar i redifinir l'oci nocturn a la Torre. Sé que hi ha moltes i moltes mesures que a priori semblen (i segurament ho són) més importants, però durant els gairebé 3 anys que queden la nit i els joves també haurien de tenir el seu torn. Potser seria la manera de demostrar que a la Torre hi pot haver vida més enllà del botellón.

Tot s'hi val?

2008-08-20T12:51:00.002+02:00

Queda dit per endevant que la tragèdia d'ahir a Barajas deixa a tothom amb els nervis a flor de pell. Jo mateix agafava un avió ara fa 4 dies, de manera que el fet (que ja ens resulta prou quotidià) i la proximitat del lloc ens han trasbalsat una mica. Ara bé, fins a quin punt els mitjans de comunicació ajuden a crear aquest estat de pànic? Quin és el límit entre la informació i la banalització dels sentiments?

És clar que tothom té dret a rebre informació. És més, es tracta d'un dret constitucional. I en casos excepcionals sembla que tot és possible. Sota un altre paraigües, el del dret a informar, s'intenta encabir qualsevol cosa. Dia a dia ja estem acostumats a la televisió brossa, a programes sense continguts i a informatius en què l'únic important són els successos. Doncs en fets excepcionals, en tragèdies, tot això es multiplica per 100. Ja ho vam veure durant el desenvolupament de l'11-M, en què durant el primer dia les principals imatges eren sang i més sang. Ahir, per exemple, 50 càmeres perseguien a tots els familiars que arribaven a Barajas amb la incertesa de desconèixer la sort dels seus. Tan se val que el drama humà mereixi respecte i solidaritat, això és el que ven. I si plora desconsoladament millor. En aquell moment, els morts passen a ser xifres, les imatges de cadàvers signifiquen audiència i els familiars fora de sí animals per caçar. En això s'han convertit els nostres mitjans de comunicació.

A arreu d'Europa existeixen els Consells Audiovisuals, organismes independents que regulen els mitjans de comunicació. No només tenen capacitat per proposar, sinó que també sancionen els tractaments informatius defectuosos i tendenciosos. A Catalunya tenim el CAC, que durant els 3 últims anys ha ampliat competències i ja pot, per exemple, clausurar emissores. Doncs, mentrestant, l'Estat espanyol és l'únic país que no disposa d'aquesta entitat independent, ja que mai els dos grans partits han aconseguit posar-se d'acord. Gràcies a això les grans televisions privades de l'Estat poden seguir jugant amb els sentiments, tractant les tragèdies de manera banal i, just després somriure pensant en l'audiència. Perquè saben que, de moment, ningú els controla.

Festes Majors

2008-08-18T18:03:00.003+02:00

A partir del 15 d'agost el Camp de Tarragona i Penedès s'omplen de Festes Majors. Bé, per ser exactes durant tot l'estiu les festes omplen el nostre calendari, però és a partir d'aquest cap de setmana que és un no parar. El dissabte i diumenge següents és el torn del Catllar i l'Arboç. Aquesta població del Penedès té una llarga tradició de cultura popular i és molt coneguda pels castells, els seus diables i bastoners. Doncs bé, a manca d'una plaça important, els concerts i la revetlla es fan en el pati d'una escola, a 5 minuts de l'Ajuntament. És cert, però, que algun concert més multitudinari es fa al camp de futbol.

Demà és Sant Magí, patró de Tarragona. La festa petita de la nostra ciutat veïna, dura uns 4 o 5 dies i, tot i que ha anat a menys, aquest any Amparanoia i Amaral han estat els caps de concert. Tampoc és qüestió de comparar-nos a Tarragona pel que fa el cartell de festes, però sí que podem fer una ullada a les ubicacions. I que no gosi ningú treure la revetlla de la Plaça dela Font, concerts de la Plaça del rei o de la rambla. Tot al nucli antic. La principal revetlla? Just davant de l'ajuntament.

Ja passats Sant Magí i Festa Major de l'Arbóç, arriba una dels plats forts: Sant Fèlix, festa major de Vilafranca. Durant més d'una setmana, la capital de l'alt penedès es transforma en 24h de cultura i de festa. El tant criticat seguici al nostre poble, per exemple, surt el 29, el 30 i el 31, i matí i tarda. La plaça de la vila veu castells, diables, balls de gralla i concerts. Com passa a l'Arboç, alguns concerts més multitudinaris surten del centre del poble, però la festa es concentra ben a prop de l'església i l'ajuntament.

Gràcies a la força i l'empenta de molta gent, Santa Rosalia ja és al calendari de festes majors. Molta gent ja sap que el dia 3 hi ha revetlla i festa grossa a la Torre. Però que passarà aquest any? Qui explicarà que la nostra revetlla de festa major la fem en un pàrquing? Qui els dirà que ja no hi ha xarangues pels carrers del poble per culpa de 4 burros comptats l'any passat? Potser calia repensar les xarangues, és cert, però potser també calia tenir en compte que eren part de la nostra marca, que havien esdevingut el nostre reclam. I succeeix el mateix amb la revetlla, la nostra gran nit de festa major. Pot ser comprensible que part dels concerts els fem al pàrquing de fora. Fins i tot puc entendre que els que fossin més multidinaris siguin al camp de futbol. Però la nostra revetlla, la nit en què tot el poble surt al carrer a ballar ha de ser en la plaça més representativa que tenim i no pas en un pàrquing.

Mala memòria

2008-08-11T09:43:00.003+02:00

Parlar de transfuguisme està de moda. I, de fet, seria una bona notícia si qui ho fes fos la societat i no els polítics. Perquè una cosa és ben clara: queda molt camí a recòrrer en aquesta matèria. Gairebé ningú és capaç d'establir uns límits clars a la situació de Jano Francino i Laura Pradeda, ni dir-nos quines semblances tenen. De fet, per aquest motiu es va crear una Comissió Antitransfuguisme, per poder estudiar cas a cas i determinar en quins casos hi ha hagut un canvi de govern gràcies a a un trànsfuga. Fins aquí tot podia semblar normal i, fins i tot, lògic. Però, ai las!, és en aquest punt que els partits (que són qui integren aquesta comissió) fan el ridícul.

Els actors polítics no actuen amb independència. Si un Parlament és una correlació de forces, la Comissió Antitransfuguisme és una còpia d'aquest equilibri. El PSC, per exemple, posa el crit al cel a Torredembarra i reclama que la Comissió actuï i que Convergència no pacti amb Pradeda, però després és capaç de pactar amb casos semblants al Vallès. He dit els socialistes perquè són el cas més proper que tenim a la Torre, però tots els partits han actuat igual en altres ocasions. Tan sols clicant al google la paraula trànsfuga i els diversos nomes de les formacions polítiques, tenim exemples ben clars: CiU governa amb un trànsfuga del PSC a Martorelles. Esquerra té l'alcaldia de Cervelló gràcies a un regidor que anava a les llistes dels socialistes. El Partit Popular va aconseguir fer caure el batlle de Dènia a partir d'un trànsfuga. La marca municipal d'Iniciativa, EPM, va pactar fa un any a Castelló d'Empúries amb una regidora que havia anat a la llista d'un altre partit polític. El Partit Socialista, del qual ja hem parlat abans, governa a Cadira, població valenciana, gràcies a un trànsfuga del PP.

No hi ha cap partit, doncs, que estigui exempt de culpa. Però no només això, sinó que quan en surten perjudicats alcen la veu i es queixen, oblidant que en altres llocs ells se n'han aprofitat per treure'n benefici. És per això que ni el PSC o Esquerra, quan critiquen a Pradeda o ICV i Convergència, quan lamenten l'actitud de Francino, poden alçar gaire la veu. Ja tenen prou feina tapant les seves vergonyes.

Units

2008-08-06T13:16:00.006+02:00

Si no hi ha cap notícia d'última hora, quatre partits catalans faran el proper dissabte un acte unitari per reclamar que es compleixi el que diu el nou Estatut i es pacti un millor finançament per a Catalunya. De la mateixa manera, el tripartit i convergència redacten una proposta conjunta per fer front comú a Madrid. Es tracta d'un gest necessari però que no deixa de sobtar després d'uns quants anys de crispació i de trencament d'allò que s'anomenava "l'oasi català". Però més enllà d'estratègies, el que és important és prendre consciència del moment històric d'aquesta negociació. Perquè després d'anys de finançament insuficient, després d'anys de pidolar a Madrid per quadrar pressupostos, després de més de 3 dècades pagant els ordinadors de nens extremenys i tenir els nostres fills en barracons, tenim l'oportunitat d'aconseguir el que a priori sembla bàsic, poder decidir (encara que sigui en menor mesura) el nostre grau de solidaritat.

Ja era hora que els dos grans partits es possessin d'acord per defensar la mateixa postura. La majoria de les ocasions no ens han pres seriosament a Madrid per aquest fet. Durant les últimes legislatures cada partit polític català seguia uns interessos determinats i estava més pendent de sortir a la foto que de defensar els interessos de país. Va passar exactament això durant la negociació de l'Estaut i tots coneixem el nefast resultat: un text que no té res a veure amb el que vam apbovar nosaltres mateixos un 30 de setembre. Sense unitat, hem begut oli. Divide y vencerás, que deia aquell.

Potser gràcies a la negociació de l'Estatut els partits catalans han après a no confiar en Zapatero. Fins i tot ho ha fet el PSC, que sap que és el partit que més s'hi juga en aquesta negociació. Si volen reivindicar-se com a defensora dels interessos catalans i no com un simple satèlit de Ferraz, han de seguir mantenint aquest pols, encara que sembli que a Madrid no els preocupa gaire. Deuen pensar que ja arribarà el moment en què podran prometre la lluna i pactar amb qualsevol. Però llavors ja serà culpa nostra. Perquè si t'enganyen un cop és l'altre el culpable i tu et pots fer l'enfadat, però si la mateixa persona ho fa en dues ocasions, el sòmines i burro ets tu.

Jiménez se'n va

2008-08-04T18:40:00.006+02:00

Manuel Jiménez no només ja no serà l'alcalde de Torredembarra, sinó que tampoc continuarà com a regidor. El fins avui batlle del nostre poble posa d'aquesta manera punt i final a més de 15 anys com a polític municipal, tot i haver esdevingut el clar guanyador de les últimes eleccions. Amb l'adéu de Jiménez, se'n va l'últim cap de llista que encara quedava dels anys 90, fet que obliga a tancar una etapa en el partit socialista. No queda cap mena de dubte que ha estat un dels referents muncipals de Torredembarra, com demostra la progressió que els de la rosa han fet amb ell com a cara visible.

Es tracta d'un gest que l'honora. Jiménez tanca una etapa personal des del punt més alt que pot esperar un torrenc i convida al seu partit a iniciar una etapa de reflexió gairebé obligatòria. Conscient que després d'un any tan convuls calen noves cares i discursos renovats, ha estat ell mateix qui ha iniciat aquest pas i amb això els socialistes no saben el què s'estalvien. No ha de ser fàcil deixar-ho estar quan ha estat impossible esgotar una legislatura sencera i sovint la voluntat de tornar esdevenir alternativa pot encegar a un, però no ha estat així amb Jiménez. Com he dit, aquest gest obre una etapa dins el PSC, que té 3 anys per buscar un nou cap de llista i regenerar-se després d'aquesta oportunitat perduda. De moment serà Ramon Ripoll l'encarregat de fer sentir la veu del principal partit de l'oposició. Caldrà veure si es consolida com un líder de consens.

El que ja comença a ser evident és la "maledicció" de l'alcaldia torrenca. Primer fou Celestí Salort qui va veure com el seu propi partit preferia a un altre candidat. Després Santi Segalà es va veure obligat a dimitir a causa d'alguns afers estranys. El seu successor Miquel Àngel Lecha va apostar per un pacte a 5 el 2003 i va durar tan sols 1 any. L'últim a caure ha estat Manuel Jiménez, investit batlle de Torredembarra el 2004 i que ha deixat el càrrec avui mateix. Podrà Daniel Massagué capgirar la truita?

Innegociable

2008-08-01T17:15:00.014+02:00

A Torredembarra l'alcaldia no es negocia. Aquest podria ser l'eslògan d'aquesta legislatura. Resulta que per sobre de programes i de discursos, el cadirot de l'Ajuntament mai ha sortit en cap reunió de pactes. Cap dels dos grans partits polítics han accedit a compartir-la ni entre ells ni amb ningú. A diferència d'altres poblacions, la Torre no coneix la fórmula de legislatures compartides, tot i que aquesta serà la tercera consecutiva amb dos alcaldes diferents en 4 anys. Si en el passat, primer va ser el pacte de dretes que va fer aigua per tot arreu, ara el PSC ha estat incapaç des del principi de crear una majoria sòlida per governar. No ha estat només problema seu, de ben segur. Però ara mateix són els més perjudicats d'aquesta nova situació, ja que la dimissió de Manuel Jiménez obre una etapa incerta en els socialistes. Ara fa un any i dos mesos, Jiménez era el clar guanyador de les eleccions municipals a Torredembarra, però li va mancar capacitat de negociació. Els 5 regidors li atorgaven un marge de confiança, però el govern en minoria i la crisi amb Pradeda l'han deixat tocat. I enfonsat.

Daniel Massagué és l'altra cara de la moneda. Va aparèixer per sorpresa ara farà 2 anys i gràcies a una gran campanya va aconseguir 4 regidors, lluny però, del guanyador, el PSC. Però Massagué ha sabut esperar i reunir al seu voltant el ja conegut pacte de dretes, amb el permís de Laura Pradeda. Una coalició que podria semblar impossible, però que per segona vegada fa acte de presència a Torredembarra. Massagué tenia la possibilitat de governar amb Jiménez i fer un gran pacte, segurament amb la inclosió d'ERC i ABG. Però el fins avui batlle no estava disposat a dividir el càrrec en els 3 anys que queda. Per Massagué, ser alcalde era una condició sine qua non per entrar en el govern. Antes muerta que sin silla, que diria aquella.

I el resultat ja el coneixeu tots. Quatre partits polítics al govern més una regidora no adscrita. Ara hauria de tocar allò dels 100 dies de gràcia, però hi ha mesures urgents com ara la gespa del camp de futbol i la festa major gran que necessiten que els nous dirigents es mullin. Iaixò sense el gran guanyador de les eleccions. Ara Torredembarra coneixerà el seu 5è alcalde des del final del franquisme, Daniel Massagué. El seu primer any com a cap de l'oposició no ens ha ensenyat gaire coses noves. I no cal oblidar que compartirà govern amb polítics més llestos i amb més capacitat de lideratge. Aquesta és l'aposta estratègica de Convergència. De fet l'única que li assegurava, a priori, els 3 anys d'alcaldia. Perquè a la Torre mai se sap.

Ja està fet

2008-08-01T09:48:00.003+02:00

Fa pocs minuts part de l'oposició ha lliurat una carta a l'alcalde de Torredembarra, Manuel Jiménez, per tal que dimiteixi, ja que ells ja sumen 9 vots. Si l'aritmètica no em falla el pactarà constarà de CiU, ADT, PP, GIT i la senyora Pradeda. Dijous que ve, en ple extraordinari es formalitzarà el canvi de govern i ja podrem saber quins càrrecs ocuparan els nous. No se sap, de moment, qui serà el nou alcalde o alcaldessa. El que és segur ja, és que el pacte de dretes és un fet consumat.

Els optimistes pensaran que es desencalla la situació política de Torredembarra. Jo, però, no puc deixar de ser pessimista. Amb la senyora Pradeda, el pacte ja neix coix. Potser són legítims els 9 vots (perquè fan majoria), però no hem d'oblidar que aquesta regidora continua sent militant d'un partit que ella mateixa expulsarà del govern amb el seu vot. I la comissió antitransfuguisme ja va considerar a Francino (el regidor d'Altafulla) trànsfuga. Però no només això. No fa massa era el GIT que anunciava en veu alta que mai faria alcaldessa a la senyora Toda. Els independents, sorgits de Convergència (no ho oblidem), tornen a fer de les seves i demostren que no els hi fa res jugar a banda i banda.

Desconec encara quina cartera ocuparà cadascú, però cal estar-hi atent. I especialment a Cultura. Algun regidor que podria ocupar la cartera ja avisa de treure els concerts de rock del nucli antic. Només cal recordar com era la festa quan ells ja van portar Cultura. Per llogar-hi cadires. Però, tot i això, són 9 vots. I per molt que no m'agradi, ells com a mínim han aconseguit sumar majoria, mentre que les esquerres (altre cop) veuen passar el tren.

Un gra massa

2008-07-31T09:52:00.006+02:00

Dé n'hi do quina s'ha muntat per aquell fotomuntatge al bloc del Lluís Suñé. Espectacular. Informatiu d'Antena 3, portades de El Mundo i tertúlies i tertúlies de ràdio sobre la broma que el Lluís va penjar al seu bloc, pensant que el missatge tan sols arribaria a la parròquia habitual. Però ser candidat a unes "elecciones nacionales", comporta certes coses i la caverna mediàtica està atent de tot el que es diu per tal d'engegar la seva màquina patriòtica i vomitar sobre nosaltres.

Diuen que la fotografia del Lluís era desafortunada. Jo no ho crec. La imatge és en clau d'humor i s'ha de tractar com a tal. Que pot ferir sentiments? a vegades cert sentit de l'humor (com ara el negre) topa amb pells massa fines. El Lluís no ha caigut que ell ja és a hores d'ara un dirigent d'ICV. Un candidat que representa (als ulls de l'opinió pública) unes sigles polítiques. Algú que ha d'anar amb compte amb el que diu i com ho diu. Perquè aquest fotomuntatge enviat per mail en cadena fa gràcia i no pots parar de riure, però resulta que ho fa un regidor, un càrrec públic i el volen enviar a judici. Aquest és el principal error, no tenir en compte que és un dirigent. Perquè en el moment que entres en aquest joc de la política, saps que has de vigilar què dius. Has de ser políticament correcte o aniran a per tu. I en aquests moments, la realitat ja supera la ficció.

És curiós els cops que el Rodríguez Ibarra ens ha dit de tot als catalans. Llavors potser sí que ens hem enfadat i hem demanat que es reprovessím. Però ja està. Ni televisions parant la seva programació, ni rodes de premsa de Vicepresidents, ni tanta òstia. El Lluís potser ha estat desafortunat, és cert, però bé que ja ha demanat disculpes i ha retirat la imatge. D'aquí a convertir-se en l'ase dels cops dels mitjans (espanyols i catalans) hi ha un món. Perquè sí cada cop que algun polític ha fet servir l'humor parlant dels catalans haguéssim d'anar a judici, no acabaríem mai.

Paral·lelismes

2008-07-30T09:34:00.007+02:00

El passat dilluns, la comissió de seguiment del Pacte Antitransfuguisme va decidir per unanimitat tramitar a la comissió d’experts la declaració de Jano Francino com a trànsfuga. De la mateixa manera, també es va acordar demanar explicacions a l'alcalde socialista, Josep Maria Gené, pel fet d'haver-lo acceptat al seu govern. És a dir: dilluns passat va ser impossible declarar-lo trànsfuga perquè no hi va haver unanimitat. Ara que ja s'ha aconseguit és qüestió de dies. I amb aquesta declaració, els partits faran pressió perquè Gené expulsi Francino de l'equip de govern i, qüestió ja més complicada, el PSC faci caure l'actual alcalde d'Altafulla. És una bona notícia. I no puc evitar pensar en Torredembarra.

No descobrirem gran cosa si expliquem els rumors del nou pacte de govern, format per CiU, ADT, PP i GIT. Cada dia que passa sembla més evident que aquesta coalició governarà Torredembarra. Fins i tot ja s'especula que serà a finals d'agost i sense moció de censura. Ara bé, l'aritmètica és capritxosa i demana 9 vots favorables per ser majoria. Tot en mans de la senyora Laura Pradeda, doncs. I ara em ve al cap la pregunta del milió: Es pot considerar trànsfuga? Va ser el PSC qui li va treure les competències, però segons el que m'han dit continua sent militant socialista i, per tant, si votés a un alcalde d'un altre partit polític i al marge del PSC se la podria considerar trànsfuga.

Ara bé, el Pacte Transfuguisme es reuneix cada 6 mesos. Això significa que fins al proper mes de desembre no podrien (sempre en cas hipotètic) estudiar el cas de Torredembarra. Qualsevol pacte que aconsegueixi majoria és legítim, és cert. I la Torre necessita desencallar aquesta situació política. Però s'haurà de tenir molt en compte el que passarà a Altafulla, perquè només faltaria que arribéssim a la mateixa situació.

Quartos

2008-07-29T09:21:00.006+02:00

Ara és l'hora del finançament. Després de 2 anys barallant-nos pel nou Estatut, de veure com ens el van retallar a Madrid després de passar-se pel forro certes promeses electorals, ara presenciem altre cop el discurs vergonyós i humiliant que ens arriba des de la Moncloa. De moment res de negociar nou finançament i que tothom comenci a esborrar la data del 9 d'agost, que la gent del Solbes no contempla cap acord. És ben bé igual que aquesta fos la data límit que establia l'Estatut (aprovat al Parlament i al Congrés dels Diputats), ells tenen la paella pel mànec. O com a mínim això és el que es pensaven.

Pocs recorden ja l'Estatut del 30 de setembre. La unitat catalana a Madrid per defensar un Estatut de màxims i amb els discursos de Mas, de Madre i Carod. L'emoció de molts catalans de comprovar que, més enllà de disputes partidistes, tots anvaen a una. Ara, alguns mitjans s'han afanyat a batejar els moviments dels últims dies com "l'esperit del 20 de juliol". No ho sé si és massa agosarat, però com a mínim dóna motius per a l'esperança. La voluntat dels partits catalans (menys Ciutadans, quina llàstima!) de fer front comú al voltant de Castells il·lusiona. Sobretot perquè un se n'adona de la importància històrica del nou finançament, del que ens estem jugant com a país. I per primera vegada en molt de temps, tots els partits sembla que en són conscients.

Gran part del mèrit és del Conseller Castells. Sense pèls a la llengua, el Conseller d'Economia no dubta en qualificar la posició espanyola d'insuficient i preocupant. Tot i ser el mateix partit polític, Castells no és optimista. I empeny al PSC a marcar d'una vegada per totes perfil propi i a no deixar que el germà gran torni a fer el que vulgui amb el petit. S'ha insinuat que els 25 diputats catalans socialistes podrien votar en negatiu els Pressupostos de l'Estat i el PSOE, de la mà de Pajín, ja ha avisat que això no passarà. El PSC té, doncs, una gran oportunitat per demostrar-se a ells mateixos i a nosaltres que té suficient autonomia i llibertat per defensar fins al final els nostres interessos. I de retruc reivindicar la seva capaciat per governar. Tan sols cal seguir ferms i mantenir aquesta preudada unitat d'acció. Que la prudència no ens faci traïdors.

La nova era

2008-07-25T09:32:00.003+02:00

El passat dia 14 va començar formalment l'era Guardiola. I ahir vam poder gaudir del primer partit de pretemporada, tot un ritual de finals de juliol, començaments d'agost. Els típics partits contra equipets d'estar per casa, en què el Barça fot una golejada i això ja ens serveix per començar a trempar, animar-nos i tornar a creure en aquella famosa frase de "l'aquest any sí". És una etapa que ha d'estar ideada per marketing per collons. Només així es pot entendre que cada any aconsegueixin que tornem a il·lusionar-nos i a sentir aquell cuc per l'estòmac esperant el primer partit de lliga i escoltar l'himne de la Champions.

I el partit d'ahir no va trencar cap tòpic. Sis golets gairebé sense moure's, sis dianes que gairebé celebraven també els jugadors de l'Hibernian, satisfets. Com a mínim ells podran dir que han perdut contra el Barça, tu. Tot i això, tot i el descafeïnat que era el partit, hi va haver pinzellades per a l'esperança. Una banda dreta capaç de fer meravelles, amb Messi desbordant cap al centre i Alves arribant fins a la línia de fons. Una quantitat increïble de variables en l'eix de la defensa, i amb Milito lesionat encara i, el millor per mi, un mig del camp capaç de construir i fer màgia amb la pilota (els "jugones" Hleb, Xavi i Iniesta) i de ser quan cal rocós, físic i treballador ( Déu Touré i el novingut Keita). Això és el millor d'aquest Barça, que de mig cap enrere s'ha reforçat amb equilibri i qualitat. A dalt és potser on encara hi manca algú amb lideratge i desbordatge. Ens falta un home de banda esquerre abans que un golejador, ens cal algú que inventi, que fascini, com ara el Silva.

I poc a poc començo a fer-me Guardiolista. Des que el van fitxar com a màxim responsable del primer equip vaig ser reticent. Era massa jove, sense experiència i amb un càrrec que li podia anar gran. Però des del primer moment ha demostrat aptituds, ha aconseguit crear disciplina i afavorir sempre el col·lectiu. És expressiu al camp i als entrenaments i demostra una serenor envejable a la banqueta. Té les coses clares i els que més el coneixen avisen que de jove ell ja tenia mentalitat d'entrenador. Llàstima que el futbol no es redueixi a això.

Karadzcic

2008-07-22T10:12:00.004+02:00

El passat divendres es va detenir al criminal de guerra més buscat d'Europa, Radovan Karadzcic. Si sóc sincer desconec moltíssimes coses dels Balcans, però he tingut la sort de conviure durant un any amb el Jordi Cumplido, gran amic, company de classe i devorador d'informació sobre aquest conflicte que ja dura dues dècades. És per això que avui el text sobre la detenció de Karadzic serà seu. Amb el teu permís, Kumpli.

"El criminal de guerra que va mantenir un setge sobre Sarajevo 43 mesos, amb el resultat de 12.000 morts, i que va prepetrar la pitjor matança després de la Segona Guerra Mundial a Srebrenica, ha estat detingut després de 13 anys d'estar en busca i captura. La UE ja ha anunciat que la mesura accelerarà el procés d'integració de Sèrbia.

Quan el brutal conflicte que va destrossar el cor de l’ex Iugoslàvia va acabar, el món sencer va girar els ulls cap als responsables d’aquella barbàries, i de forma natural pels balcànics i per la resta de l’opinió pública, tancar les ferides de la guerra i crear un procés de transició passava per fer justícia. Des de llavors, el Tribunal Penal Internacional per Iugoslàvia ha esmerçat tots els esforços possibles per detenir i ajusticiar els criminals de guerra. Ahir, dilluns 21 de juliol del 2008, Radovan Karadzcic, “el carnicer de Sarajevo”, va ser detingut a Sèrbia després de 13 anys del final de la guerra. Amb la detenció del líder serbobosnià, es continua amb la “purga” dels aleshores responsables del comandament serbi –amb el ja ajusticiat Milosevic com a capdavanter- però no s’ha acabat. Queda hadzic. I queda Mladic, i hi ha inidicis, per la manera com s’ha portat el tema de Karadzic a Sèrbia, que podrien caure després d’aquest.

La gent es pregunta per què Karadzic ha enganyat la policia 13 anys. L’home més buscat dels últims temps posa sobre la taula preguntes senzilles amb respostes complicades que indiquen molt bé dues coses: primer, quina ha estat i és la política dels governs que van heredar els efectes de la guerra, i segon, quina és la situació actual de Sèrbia i a quins interessos respon la detenció.

A la primera, queda clar que la voluntat de construir una transició a partir de l’ajusticiament va ser dinamitada de facto per l’expressió mateixa dels efectes de la guerra, això és, els ressentiments i els odis que van mantenir-se forts en una i cadascuna de les zones implicades. És a dir, els croates es negaves a entregar els criminals croates perquè això voldria dir admetre certes culpes que no estaven disposats a admetre. Els serbis, tres quarts del mateix. Així les coses, uns i altres han amagat sense negar-ho els seus criminals de guerra, perquè aquests encara eren la garantia que les coses, des del seu bàndol, s’havien fet bé. D’això es deriva la hipòtesi que els governs que s’han instal·lats als respectius poders dels països implicats han continuat amb aquesta política.

A la segona pregunta, cal entendre que Sèrbia forma part d’un procés històric que està a punt de culminar als Balcans: l’entrada dels seus països a la Unió Europea. Una de les condicions de la UE ha imposat a Sèrbia per formar part de la comunitat, ha estat entregar els seus criminals de guerra, una demanda que fa més d’una dècada en la que insisteix una vegada i una altra el TPIY. Ara, en ple procés d’adhesió de Sèrbia a la UE i amb la consolidació de l’europeïsta Tadic a l’executiu, Karadzic ha estat lliurat a les forces de seguretat en una operació de les que no se n’han desvelat els detalls i que, per tant, s’ha desenvolupat en una situació, quant menys, estranya. Sèrbia amagava Karadzic, i Karadzic és la moneda de canvi per a la integració europea. Però cal ser optimistes. L’operació té quelcom d’important: hi a un gir a la política apuntada a la resposta a la primera pregunta, i ara es prioritza el futur al passat. És a dir, realment s’ha aconseguit iniciar la transició de l’ajusticiament contra la transició de l’oblit, i la renúncia a mantenir amagats els seus criminals de guerra per part dels serbis mostra una voluntat clara de reconèixer errors, acabar amb aquella etapa i iniciar una esperançadora època a Europa.

Però encara no està tot fet. Abans ho he dit, falta Hadzic i Mladic, però aquests són només dos caps visibles de tot aquell horror. Els criminals de guerra sense càrrec ni rang segueixen poblant els cossos de policia, els càrrecs funcionarials, els jutjats i els tribunals de Croàcia i Sèrbia. I aquest és un dels fets que impedeix que més de deu anys després del final de la guerra, Bòsnia no sigui un país normal. Perquè els seus fills continuen vivint amb els odis i les rancúnies, i les víctimes viuen encara amb els seus botxins. Gotovina i Karadzic són dos exemples del que pot esdevenir la correcció dels crims i les barbàries, la justícia en definitiva, però per fer justícia a Bòsnia, els òrgans de poder, de seguretat, de justícia, els principals pilars de la societat, han de quedar nets dels que van cometre aquells horrors. Si els criminals sense nom no són ajusticiats també, Karadzic serà només un símbols dels que justifiquen les matances de Bòsnia o la moneda de canvi d’una integració europea que poc servirà per oblidar tot allò."

* Més a ...sobre els Balcans

Acord

2008-07-18T09:53:00.004+02:00

L'executiva d'Esquerra a la Torre va fer pública ara fa 24 hores els acords que s'havien pres en una reunió el 8 de juliol i que es van ratificar el passat dia 16 amb la presència del Marc Sanglas i el Sergi de los Ríos. Deixant de banda els episodis d'ara farà un mes, els dos regidors s'han compromès fermament a acatar les decisions de l'executiva del partit i fer front comú dins el consistori. D'altra banda, s'obrirà un procés d'eleccions internes per escollir una nova executiva, que ha de guiar el partit de cara a les eleccions de 2011, amb la complicitat dels dos regidors, que accepten el procés i l'aplicaran en funció dels seus càrrecs a l'ajuntament i dins el partit.

Bona notícia, doncs. Més enllà de la tempesta, cal començar a caminar cap al 2011 i està clar que la millor manera és tenint dos regidors a l'ajuntament i que aquests treballin conjuntament pel bé del partit i de la Torre. Finalment s'imposa la lògica, fet que permetrà al partit començar a dissenyar l'estratègia cap a les properes eleccions de manera molt més tranquil·la i sense haver d'apagar focs cada dos per tres. L'acord, que s'anomena per Esquerra Torredembarra, és això, una entesa pel bé del partit, més enllà de certes distàncies personals.

D'altra banda la comunicació del partit també ha fet un canvi positiu. En els últims dies he rebut mails en què m'informaven de l'acord, del temes del dia del ple ordinari i de les peticions que Esquerra hi va fer. Des del meu punt de vista es tracta d'això, de fer partíceps a la gent de la política municipal, d'acostar les decisions a tothom qui vulgui. Ara falta donar una empenta a la web del partit i que aquesta sigui una eina vàlida, no només de discussió, sinó també de decisió. Tot i això, aquest ja és un bon primer pas. L'acord i la quantitat d'informació que s'envia demostra la voluntat d'iniciar una nova etapa. Esperem que sigui així.

Quadre II (o perquè puc demanar responsabilitats polítiques)

2008-07-17T09:41:00.002+02:00

L'organització de les festes majors de Torredembarra funciona d'una manera molt senzilla: en primera instància es crea una comissió de festa major, formada per entitats, representants d'alguns partits polítics i persones que hi són a títol individual. Aquesta comissió es reunirà de manera periòdica amb els tècnics de cultura i el regidor de torn de cultura per perfilar els actes de la festa major del Quadre i la festa major de Santa Rosalia. Aquest òrgan, però, té una limitació evident, que és el pressupost. A diferència d'altres festes properes, el diners que es destinen a Santa Rosalia no permeten dissenyar una setmana d'actes, sinó que cal ser funambulista per poder tenir a tothom content. L'any passat, però, la comissió de festa major va poder comptar amb més diners que de costum i, d'aquesta manera, va ser més senzill planificar els actes de la festa. Tot i això, cal tenir clar que és finalment la Junta del Patronat de Cultura qui aprova finalment els actes previstos, com també ho haurà de fer amb el Protocol.

Existeix, doncs, un procés llarg i on hi participen veus molt diferents i divergents. Gent que no li fa res perdre el temps els dilluns a les 20h i que sovint participa en alguna o altra entitat. Persones que intenten aportar el seu granet de sorra en una festa major que en 10 anys ha crescut moltíssim gràcies a les entitats com l'Agrupació de Balls Populars, el Ball de Serrallonga o els Nois de la Torre. El poble ha apostat per la festa, per Santa Rosalia, decididament. Què ha fet l'Ajuntament mentrestant? Tan senzill com buscar pressupostos, com comparar les partides dedicades a la Festa Major any rere any.

Si algú decideix fer aquesta comparativa, la sorpresa no serà gaire grata. Un se n'adonarà del poc compromís de l'executiu torrenc (tingui el color que tingui) amb les nostres tradicions. Cada any estem parlant de les mateixes quantitats o fins i tot reduïdes aquest 2008. No és això un motiu per demanar explicacions al nostre equip de govern? jo crec que sí, vaja. Perquè una cosa és que el nostre alcalde vagi als actes de festa major (més faltaria!) i l'altra és que se la cregui, que es posi al costat del seguici i les entitats i que aposti decididament per Santa Rosalia. I això, de moment cap alcalde ho ha fet.

Quadre

2008-07-16T09:44:00.005+02:00

Totes les coses bones s'acaben. Fins i tot la setmaneta de vacances que he tingut. Nou dies sense anar a treballar m'han permès preparar amb els diables la festa del Quadre, celebrar els 50 anys de ma mare i viure de primera mà aquesta festa major tan i tan descafeïnada. Diuen que les comparacions sempre són odioses, però sovint cal mirar enrere per adonar-te del que hem perdut: 13 de juliol de 2007 concert d'Antònia Font, 14 de juliol de 2007 XI Mostra de Diables Centenaris i concert de la Loca Histeria i Fundación no hay manera i 15 de juliol de 2007 fi de festa amb l'Orquestra Mitjanit. Què us sembla?

La festa del Quadre d'aquest any demostra la poca implicació d'aquest equip de govern amb la festa major i les tradicions locals. Ahir mateix el nostre alcalde, en l'acte d'homenatge a la família Canyellas, recordava que la festa havia durat més de 6 dies i que demà mateix ja es donava el tret de sortida a la festa del setembre. Quanta hipocresia! D'acord que el dijous va veure la llum la cervesa Estraperlo i que divendres es va presentar el llibre "De la A a la Z" de Torredembarra, però a partir d'aquesta fòrmula, la festa major podria durar dues o tres setmanes. El que és important són els actes centrals, les actuacions obertes al públic i la voluntat econòmica de fer créixer una festa major que altres anys sobresortia en aquests primers dies de juliol per la seva qualitat. Perquè no estem parlant de 100.000 o 200.000 euros, sinó de 2 o 3 milions de pessetes.

Altra cosa és la revetlla de la festa (i aquest any únic concert) a Cal Llovet. Quina postal de Festa Major! Allò semblava que se celebressin las fiestas de qualsevol barrio... En el moment que els actes i els concerts surten del nucli antic, la relació d'aquest amb la festa major minva. I no serveix que ens diguin que volen descentralitzar els actes d'aquesta festa, perquè és una excusa perfecta per allunyar-nos de la Torre i prostituir-ne els actes principals. Va ser un espectacle lamentable: una barra que no funcionava i amb cues de 15 persones, un concert que es va haver de parar dos cops per culpa del generador, poc públic perquè ningú coneixia les dues orquestres, gent jove que va haver d'esperar fins a les 3h de la matinada per veure el seu concert i gent gran que justament a aquesta hora va haver de marxar cap a casa. Aquesta és la festa major que volem? Aquest és el compromís de l'Ajuntament amb les nostres tradicions i les seves entitats? A Sant Joan vam ser els diables qui vam haver de fer (i pagar) el concert de Sant Joan. Va ser una entitat qui va col·laborar perquè aquesta era l'única manera de tenir una revetlla com Déu mana. Però "que no ens embauquin", l'Ajuntament i la regidoria de Cultura són els màxims responsables de trobar el finançament i programar els actes de qualitat. Els altres tan sols podem ajudar.

Tocat

2008-07-07T11:50:00.003+02:00

Si això fos una partida de Hundir la flota, en Joan Laporta està d'allò més tocat. Els resultats d'ahir l'han salvat pels pèls, però la situació en què queda és complicada. No ho dic pas per l'estabilitat interna del club, que està assegurada en el moment que la junta és de confiança del President i rema cap a la mateixa direcció. Qui està en la corda fluixa és ell mateix. El vot de censura d'ahir es va convertir en un plebiscit sobre la seva persona i el va perdre per golejada. Ell, però, va tirar pilotes fora i va assegurar que manté la mateixa il·lusió que ara fa 5 anys.

Crec que per humiltat i per respecte als companys de junta Laporta hauria de dimitir. I ho diu el primer que va estar content ahir per la nit quan la moció no va prosperar. Perquè més enllà del personalisme del president cal tenir en compte la feina feta per aquesta junta. I només per respecte als seus companys hauria de marxar. Perquè aquesta seria la millor manera de deixar el camí lliure i eliminar els sorolls mediàtics que apareixeran durant dos anys. Si al final d'aquesta temporada el FC Barcelona no guanya cap títol (Déu no ho vulgui), no serà en Joan Laporta que plegarà, sinó que ho farà la junta sencera. I crec que seria un càstig massa gran per gent com el Ferran Soriano o el Marc Ingla, ja que hem de recordar que els comicis d'ahir es van concentrar en la figura del Joan Laporta.

D'altra banda, sobta la capacitat d'autodestrucció dels líders catalans. Primer va ser en Josep Lluís Carod-Rovira. Després de les eleccions de 2003, molts catalans van veure en ell l'actitud transgressora de no resignar-se i una capactiat d'aglutinar sectors socials digna del Pujol dels anys 80. Però va ser el mateix Carod qui va cometre massa errors propis i es va autoconvertir en un màrtir i salvador de la pàtria. La credibilitat del de Cambrils és ara gairebé nula i el seu futur no sembla gaire polític. Doncs ha passat el mateix amb el Joan Laporta, de qui es prometien molt felices. Ell, que havia de fer el salt a la polític i menjar-se el món, veu ara mateix com el 60% dels socis que van votar ahir ja no el volen. Allò del "que n'aprenguin!" queda tan i tant lluny...

Moció

2008-07-04T10:22:00.004+02:00

El proper diumenge els socis del FC Barcelona votaran la segona moció de censura de l'història del club. I vet aquí que qui va impulsar la primera es pot veure destronat per la mateixa arma que ell va fer servir... És el conte del club, la necessitat constant de cercar fantasmes, crear grups enfrontats i fer oposició.

Fa tan sols 2 anys el Barça era campió d'Europa un 17 de maig a París, pocs dies després de guanyar la seva segona lliga consecutiva. Semblava una miracle. La junta directiva de Laporta i companyia va agafar un club fet a l'antiga i el va convertir en una font d'ingressos i una institució moderna. Era el cercle virtuós, deien. Però una de les peces es va desencaixar i al Barça ja va dues temporades que travessa el desert. Aquest fet, sumat a episodis desafortunats com la baixada de pantalons a l'aeroport o el discurs paternalista en la trobada de penyes, han fet encendre els ànims d'una part de l'afició, que no ha dubtat en signar per tirar endevant la moció de censura.

S'han omplert rius de tinta sobre el què passarà diumenge. 3 escenaris: guanya la moció, perd la moció o guanya la moció per una majoria insuficient. Tots sabem les conseqüències de cada cas. El que sobta, però, és que la crisi institucional ja existia la temporada passada i ningú va gosar presentar-se a les eleccions de l'any passat. No devia ser el moment. Calia debilitar encara més la junta, esperar que no funcionessin les coses i llavors, pam!, aparèixer com ha fet el Sandro Rossell. Bon estratega en Sandro. Ha sabut esperar el temps suficient per saber que, passi el que passi, ja no s'enfrontarà en unes eleccions a Laporta. Això juga el seu favor, de la mateixa manera que, sent fora, es pot parlar amb molta més tranquil·litat. Diu en Sandro que ell recuperaria a Ronaldinho. Que no és pas el moment de vendre'l. LLavors què fem? que porti les pilotes els dies d'entrenament?

Ja vaig comentar el 21 de maig que Laporta començava a reproduïr tics de Nuñez i amb el perill que això tenia per a tot el barcelonisme. Però tot i els seus errors, tot i això, hauria d'esgotar legislatura. Perquè com es comentava ahir a la tertúlia del Tu Diràs la moció de censura s'hauria d'utilitzar tan sols en circumstàncies excepcionals. Es tracta d'una mesura extrordinària, per frenar gestions que portessin el club a l'abisme. Si cada cop que haguéssim estat 2 anys sense títols i amb errors del president haguéssim fet una moció, els presidents no ens haurien durat res. Ara bé, ara tot depen del soci. I com deia en Nuñito, al soci no se'l pot enganyar.

Post

2008-07-04T09:21:00.007+02:00

Què hi farem, encara n'hi ha que es pensen que aquest bloc el dirigeix el meu pare. Has de vigiliar certes afirmacions, anar en compte què critiques i què felicites, perquè sempre hi haurà algú a punt per assegurar que mon pare ja m'ha marcat el territori. Sempre hi ha una solució, criticar a tort i a dret, així sempre hi hauria algú content, oi?

Resulta que ahir vaig dir que a partir de parlar amb gent hi havia coses que potser veia diferents. Perquè te n'adones que el problema és molt més gros del que pensaves. Perquè a part de la decisió unilateral i desafortunada d'algú s'hi suma la inoperància d'altres i la manca de discurs del partit. I resulta que d'això se'n diu canviar d'opinió i baixar el cap a casa meva. Doncs és una llàstima que algú pensi d'aquesta manera. I per molts motius. Ja ho vaig dir ahir: continuo pensant que aquell gest va ser desafortunat, que no ha ajudat gaire a la imatge interna del partit, però bé, resulta que parles, escoltes i te n'adones que no tot és blanc o negre. Vaig ser el primer en criticar el gest per manca d'ètica en certs aspectes i ho seguiré fent, però em remeto a que la situació ara mateix és aquesta. Ahir explicava certes coses que creia que la gent no sabia, com ara la falta d'actuació de l'executiva durant 15 dies, però el que volia dir és que, independentment del que passi, cal mirar cap endevant. Perquè el partit hi serà durant molts anys a la Torre, mentre que els regidors, les disputes internes i els sectors tard o d'hora marxaran.

No penso posicionar-me per un dels dos. És més, sóc amic del Gerard i crec en el seu perfil polític. És una persona de consens, que podria arribar a ser un bon líder si s'ho cregués. Però més enllà de l'afinitat personal amb un o altre, el que volia era fer una crítica global a un partit que no ha sabut resoldre una vegada més una situació de crisi. I el pitjor que es pot fer en aquests casos és posar-se al costat d'un. Perquè crec que seria un dels errors més grans que ara mateix es podria fer. No cal ser gaire brillant (ni rebre consells paterns) per veure que l'actual discurs d'Esquerra està esgotat. La sensació que el partit és un desgavell, que hi ha personatges interns que es posicionen per esperar algunes caigudes, la poca comunicació entre els dos regidors i un llarg etc, fan que la situació actual sigui realment greu. És per això que crear bàndols i posicionar-se seria reproduir un debat estèril durant 3 anys. El que intentava dir ahir és que el que ara necessita Esquerra és començar a dissenyar el nou discurs i les noves cares del 2011. Potser un comentari anònim tenia raó i assegurava que és prou complicat que els dos regidors treballin plegats, però això és el que hi ha. Aquí ni el líder dimitarà ni la número dos se n'anirà a fer mocions de censura. Això sembla evident.

Doncs arribats a aquest punt l'únic que ens queda és mirar cap al 2011. Perquè no serveix de res ara mateix valorar el pes dels dos sectors. Perquè el futur d'esquerra a curt termini passa per altres cares, per un discurs renovat i de proximitat i per una imatge de partit de cohesió i d'unitat. I que quedi clar: fins aquí hi he arribat tot sol.

Unitat

2008-07-03T09:26:00.005+02:00

A vegades el pas dels dies et fa veure les coses més clares. A vegades no tot sembla tan senzill com tu podries pensar que era. Sovint en política costa d'allò més treure l'aigua clara de certes decisions que a simple vista semblen enigmàtiques. Xerrant i escoltant, un se n'adona que potser un regidor ja feia més de 15 dies que anunciava que deixaria les competències si no hi havia un gest clar per abandonar l'equip de govern si el PSC continuava fent i desfent . Deixant parlar i que t'expliquin, un pot arribar a entendre el perquè d'acabar fins als nassos dels socialistes i de la seva pèssima gestió des d'inversions. Com és lògic, hi ha gestos que continuen desagradant a un servidor, però a partir de certes converses entens moltes més coses. I en deixes d'entendre unes altres.

Perquè, com pot ser que si ja feia dies que havia anunciat que volia deixar les competències per estar farta de servilisme als socialistes, ningú de l'executiva s'ho va prendre seriosament? Però bé, ens podríem fer moltes preguntes que potser ara ja no venen al cas. La situació és la que és i fer càbales del que hauria pogut passar no serveix de res. Els dos regidors d'Esquerra tenen com a mínim una cosa en comú: pertànyer a un partit polític que ha de perdurar a la Torre i tornar a créixer. És per això que el que cal és oblidar certes disputes i remar cap a la mateixa direcció. Els dos càrrecs electes tenen perfils molt diferents, és cert. Segurament és un tàndem que hauria pogut donar molt més de sí, però ja he dit que ara les coses són com són.

Si ens posséssim a buscar errors en trobaríem a tots els costats. És per això que ara, quan ha quedat clar que la decisió de deixar les competències no era per deixar el partit, el que cal és que el partit es posi les piles i treballi pensant en el 2011. Cal que l'executiva sigui intel·ligent i no es posicioni en contra de ningú. Si realment han de ser tres anys de canvi, el millor que pot passar és recuperar la imatge d'unitat i que els dos regidors treballin pel futur d'aquest partit. Perquè el més important ara mateix és Esquerra i la Torre, més enllà dels noms i les persones. Perquè depèn del propi partit que cap dels dos càrrecs electes resti, sinó que intentin sumar d'ara fins les pròximes eleccions.

Deia el cartell electoral de les eleccions d'ERC a Madrid el 2004, que "parlant la gent s'entén". El que ara falta és intentar-ho.

Yoyas

2008-07-01T21:41:00.001+02:00

Que Canal Català no és pas el paradigma de televisió de qualitat ho sap tothom. Informatius sense substància, debats intrascendents i programes entre pornogràfics i ridículs omplen la graella d'aquesta televisió. Tampoc cal explicar a ningú l'ullet constant a Convergència d'aquest grup de comunicació, propietari també del Més Tarragona. Doncs CC ha decidit recuperar , i per la porta grossa, al mític Salvador Sostres, articulista polèmic i celèbre autor de frases com: "Si has votat Esquerra, PSC o Iniciativa ets un fill de puta" o "parlar espanyol és de pobres". Sostres és un paio peculiar. Realment és un dels millors columnistes de Catalunya pel que fa a l'estil. És capaç de fer grans articles a l'alçada d'aquell periodisme d'opinió de principis del s. XX. Però al Sostres li perd la polèmica. Perquè una cosa és anar de provocador i encendre l'espurna, i l'altre és deixar que se't peti el coet a les mans. I això és el que fa ell. Amic de Madí i aquesta colla de pijets de Pedralbes, no para de ridiculitzar la classe baixa i pixar-se en tots els moviments socials.

Doncs bé, Canal Català l'ha decidit treure'l de l'armari televsiu després de més d'un any, quan un programa seu amb marionetes no va funcionar gaire. I li ha buscat un tertulià d'alçada: el Carlos Yoyas, ex concursant de Gran Hermano. Surrealista, és veritat. De fet, un respon a la classe alta de Barcelona, acostumada a manar i dirigir, classista i d'un catalanisme elitista, mentre que l'altre ve d'Hospitalet, no ha sentit gairebé mai parlar el català i, a falta d'una gran retòrica, utilitza l'insult i els crits com a resposta.

Però tot i això, tot i el baix perfil dels tertulians i el programa en sí, no deixa de fer-me emprenyar el Sostres i fer-me somriure el Yoyas. Perquè mentre un no és respectuós, es creu superior per simple fet de tenir diners, ser de Pedralbes i menjar al Drolma, l'altre com a mínim defensa (encara que sigui a la seva manera) la igualtat social i és conscient que, mentre existeixin personatges com el Sostres amb certa influència, això serà impossible. Sinó mireu-ho vosaltres mateixos

Eurocopa

2008-06-30T09:59:00.003+02:00

Com deia un comentari en aquest bloc, s'ha de reconèixer que ha guanyat el millor futbol. Sense cap mena de dubte Aragonés ha aconseguit crear un conjunt disciplinat amb un gran joc de toc que ja coneixíem i amb contundència defensiva. Fins aquí cap mena de problema. És més, veient a Silva, Cesc, Capdevila, Xavi i companyia se'm fa difícil tenir rabieta, ja que són bons jugadors, sense la caspa de Raul (per cert, que deu pensar aquest matí?) o de Guti. Però quan un veu la celebració per Torredembarra o les imatges de la llotja de Viena se n'adona que sí que és política, i és una llàstima.

És política en el moment en què es treuen les banderes de l'Estat per tot el poble. En el moment en què el càntic preferit és el de "yo soy español". Quan fins i tot algú crida contra els catalanistes. A partir que veig el Jaime Lissavetzky, responsable d'Esports a Madrid, celebrant la victòria i me n'adono que ell és el primer (un polític) que va pressionar a àmbit mundial perquè Catalunya no fos reconeguda per les federacions d'arreu del món d'hoquei patins. És política perquè surten el Zapatero i el Rei i diuen que la clau de l'èxit és en la unitat de l'Estat espanyol. Per aquests i tants motius més, un barreja la victòria d'ahir amb la política. Perquè els mateixos que demanen que això no passi, diuen després que el Madrid és l'equip del govern, que el barça és més que un club o que l'Espanyol també representa Catalunya. Perquè en el moment en què la selecció espanyola porta l'escut de l'Estat (i no el de la Federació com a la majoria de països) hi ha una connotació política evident.

Això no vol dir que estigui emprenyat. És més, vaig felicitar els amics que sí que trempen amb Espanya. I va haver-hi moments que vaig disfrutar veien el joc d'Iniesta i els seus companys de mig del camp. Mentre corria la pilota i no escoltava els comentaristes de la caverna, vaig aconseguir separar esport i política. Vaig ser, simplement, un aficionat al futbol veient una final europea. Però en el moment en què va acabar, vaig veure els cotxes amb les banderes, vaig escoltar tertúlies en què s'enrecordaven dels que, com jo, no anàvem amb la roja, i em vaig imaginar tota la brunete mediàtica fregant-se les mans, vaig tornar a barrejar esport i política. I estic segur que no sóc l'únic.

20 anys

2008-06-25T11:09:00.004+02:00

Ahir va acabar la Festa Major de Sant Joan, de Baix a Mar. Sant Joan és el tret d'inici de l'estiu, una nit màgica, en què el foc i la festa s'uneixen fins a altes hores. Aquest, però, va ser una mica diferent, ja que els diables vam celebrar el 20è aniversari de la nostra primera sortida amb una botifarrada popular i un concert de revetlla. Si no en vam tenir prou dos dies abans amb la XII Mostra de Balls de Diables Centaris a Tarragona, els diables ja vam tenir feina el dia 23 des de les 11h del matí, però realment va valdre la pena.

I per diferents motius. Primer de tot perquè calia una revetlla popular de Sant Joan a Torrdembarra. Feia anys que a les 02'00h s'acabava el ball per gent gran i tots ens quedàvem una mica orfes de festa. La manca d'oferta ens feia acabar a tots dins d'algun bar, de manera que Sant Joan perdia la seva gràcia. Per això els diables vam decidir organitzar (i pagar!) el concert d'abans d'ahir. Perquè una entitat com la nostra, sense ànim de lucre, també ha de tenir una vessant social. Som diables, reivindicatius, irònics i sarcàstics. Cremem el terra, fem por, però, tot i això, existeix un compromís i la voluntat de treballar pel poble. No se'ns pot exigir gran cosa, és cert, però entenem que, com a entitat culturar i torrenca, en la mesura del possible hem de col·laborar en les festes del poble.

No enganyarem a ningú si expliquem que abans d'ahir no vam guanyar ni un duro amb la barra. Entre el què ens va costar el concert, les begudes i botifarres, hem aconseguit els diners per no perdre'n. L'objectiu era aquest: fer un concert, que la Torre tingui revetlla per la tossuderia dels diables i sortir airosos econòmicament. A part, va ser el punt i final a un gran dia pel Ball de diables de Torredembarra. Just 20 anys després de la seva primera sortida, el ball va fer una gran sortida a Baix a Mar. Molt de foc, coordinació amb la Virgília i alguna sorpresa van fer que -per mi- fos de les millor actuacions que recordo. Justa la futa, l'equilibri entre festa i foc, entre cultura i compromís, entre rauxa i seny.

Vull que perdin, i què?

2008-06-20T13:23:00.004+02:00

Doncs sí, no tinc cap mena de problema en acceptar-ho: m'agradaria que la selecció espanyola de futbol no guanyés aquesta Eurocopa. Passats els insults inicials i els somriures burletes, crec que tinc tot el dret del món a no ser seguidor d'una selecció que no em representa ni em fa trempar. Durant aquest dies tot el que m'envolta em fa sentir fora de lloc. Quan molta gent del meu voltant se n'adona que no celebro els gols d'Espanya, em miren amb recel i diuen allò tan típic i tòpic de "radical". Radicals ells que em volen obligar a celebrar un gol d'un equip que se m'en refot...

Això sí, respecto absolutament qui sí que trempa amb Espanya. És més, aconsegueixo alegrar-me quan guanyen un partit pensant en ells. Però no podria suportar que guanyessin algun títol. I no pas pel que significaria (trencar una mal ratxa, ser els millors d'Europa i tal) sinó per l'espanyolisme qu ens hauríem de menjar tots plegats. Diaris, ràdios i televisions tot el dia parlant de la fúria, la roja i d'Espanya somos todos. Milers de banderes espanyoles penjades arreu de Catalunya i quantitat d'insults cap a nosaltres.

No vull que la selecció espanyola guanyi cap títol, doncs. No ho faig pas per tocar els collons o portar la contrària, és una cosa de sentiments. I mira que em sap greu, perquè per mi totes aquestes competicions internacionals són descafeïnades. Per un amant del futbol com jo, trobo a faltar aquell nus a l'estòmac i el ball de xifres que tenen durant aquestes setmanes els espanyols. Però no ho puc evitar i, tot i això, continuo desitjant que un cop més es quedin a quarts.

Mèrits propis

2008-06-19T09:55:00.003+02:00

Tothom es pregunta aquests dies què ha passat a l'Ajuntament de Torredembarra per seguir amb uns despropòsits que ja fa més de 10 anys que ens acompanyen. Gairebé ningú es pot creure la capacitat de ridícul dels nostres dirigents locals. Ara bé, perquè hem arribat fins a aquest punt quan ara fa 2 anys teníem un pacte estable (com a mínim des de fora) i d'esquerres al govern?

Aquí està la clau. La incapacitat dels tres partits d'esquerres per arribar a una entesa programàtica ha fet que ara mateix les dretes estiguin a punt d'aprovar una moció de censura i tornar a posar un convergent al capdavant del Castell. I és una llàstima que ni PSC, ERC i l'ABG aconseguissin una cosa que semblava bàsica i senzilla: establir uns eixos comuns per a Torredembarra i tenir, per primera vegada, un consistori progressista, amb preocupació pel dia a dia i no per escultures com l'alfa i omega o el turisme de cap de setmana. Però van ser incapaços de posar-se d'acord. Molts ho atribueixen a determinats punts de programa, però estic segur que l'aspecte personal va pesar massa.

Per una banda, el PSC venia crescut de les eleccions, ja que els 5 regidors i la primera victòria clara, els atorgaven un avantatge en el moment de començar a negociar. Però, -ai las!- van confondre poder parlar primer amb la xuleria i provocacions. I aquí van fallar, perquè es van trobar davant amb gent que no tenia res a perdre i que va preferir veure enfonsar el vaixell des de fora, en gran part per culpa d'ells. Alternativa va decidir no entrar des d'un principi i veure-les venir a l'oposició, que s'hi està més tranquil. Perfecte, una decisió que va escollir la seva assamblea. Però aquesta falta de voluntat d'entesa, aquesta manca de decidir-se a buscar punts en comú ha fet que el PP i algun trànsfuga, per exemple, estigui a punt de governar Torredembarra, i això, en el fons, és culpa dels partits d'esquerres. Perquè mentre l'ABG i el PSC es tiraven els plats pel cap, Esquerra va perdre l'oportunitat única de fer de mediador i aconseguir la fotografia al mig dels dos. Els republicans van pecar de tranquil·litat i mandra, i al final també els ha tocat el rebre.

En definitiva, tot sembla indicar que les esquerres (o com a mínim l'únic supervivent, el PSC) tenen els dies comptats a l'executiu torrenc. I, encara que sigui una llàstima, ho faran per mèrits propis.

Ètica

2008-06-17T17:41:00.004+02:00

Ahir al matí vam poder presenciar com una regidora més s'apoderava de la seva acta de regidoria i manifestava que, tot i renunciar a les seves competències de l'equip de govern, seguia dins el consistori "perquè molta gent l'havia votat". Greu error, companya. Mentre no hi hagi llistes obertes, mentre un elector no pugui escollir quines persones esdevindran regidores, sinó que ha d'escollir entre partits, l'acta de regidor depèn d'aquest. És a dir, segurament la Montse Gassull haurà fet coses positives com a regidora (les mostres en són un bon exemple) i tindà motius de pes per abandonar l'equip de govern, però si ho fem, fem-ho bé.

Si plegues per dignitat i ho fas d'esquena al partit (per molt que ja ho havia anunciat) el mínim que pots fer és entregar l'acta de regidor i deixar pas al proper de la llista. És el més sensat quan algú no se sent a gust dins un executiu i treballant amb la gent del seu propi partit. I repeteixo: segurament la Montse ha fet una bona radiografia dels problemes d'aquest govern local, però ha entrat en aquella zona fosca de ser regidor apàtidra, com la Laura Pradeda.

I ara què, Montse? Tornarem a la disciplina de partit o anirem per lliure? Faci el que faci serà sumament perillós. Si torna, perquè semblarà un gest de nen enfadat i veig molt complicat que els dos regidors republicans treballin cos a cos per trobar una nova entesa municipal. Però si es queda sola, si actua en funció dels seus propis interessos, es convertirà en allò tan lleig dels trànsfugues, amb la manca de dignitat i ètica que això comporta. És per això que li recomano que plegui. Perquè això sí que és lícit i ètic. Perquè quan un polític veu que no el deixen treballar, marxar és una solució d'allò més digne. Però si et quedes a mitges, no només deixes coix el partit que et va donar l'oportunitat de ser regidor, sinó que a partir d'aquell moment et converteixes en un trànsfuga, i això està penalitzat.