Quan tothom hauria d'estar parlant de Cap d'any, de fer travesses a veure on naixerà el primer català del 2009 i fer bons desitjos, resulta que el nou finançament ens té a tots amb l'ai al cor, o això es deu pensar qui ens bombardeja dia sí i dia també amb aquest tema. De fet, més important que el nou finançament és l'actitud del govern espanyol, que sembla que s'ho passi bé jugant amb nosaltres. No van dir que buscarien un acord abans que acabés l'any? Doncs dit i fet, presenten una proposta el 30 de desembre, un dia abans de dir adéu al 2008. Sembla fins i tot fet amb mala bava, amb la intenció de demostrar qui té la paella pel mànec.
Val a dir que el Conseller Castells ha sabut parar a temps la proposta de Solbes i ja l'ha titllat d'insuficient, al mateix temps que ha vaticinat que queda molt per arribar a l'acord. És bo ser realista i deixar-se del discurs d'eufòria i positivista del PSC. El 2008 acaba sense proposta, amb el crèdit del PSOE totalment nul i amb la sensació que no en traurem pas gran cosa d'això del finançament, com de fet no n'hem tret mai abans. Sense ens omplim de bones voluntats, de grans discursos i de fronts comuns i a l'hora d'arribar davant els lleons del Congrés dels Diputats ens caguem. Ens caguem i acceptem la primera rebaixa que ens proposen.
El finançament és una de les últimes oportunitats que tenim per aconseguir quelcom important. Si acceptem qualsevol cosa (com de fet va passar amb l'Estatut), ja no tindrem cap mena de credibilitat, i la nostra moral estarà pitjor encara. Hi ha un cert desànim que només es pot esborrar si aconseguim un bon finançament o ens plantem tots i diem prou. I aquí és un el PSC és l'actor principal, perquè d'ell depèn que tots juns fem pressió a Zapatero i companyia. Si els socialistes catalans decideixen seguir adorant a ZP encara que hi hagi un mal acord, potser serà el moment de replantejar-se moltes coses. Com el Tripartit, per exemple.
Ah! per cert, bon 2009 a tots!
